Bou i bestiesa grossa

"L'espanyolisme està patint una curiosa atomització a Catalunya, que té a Ciutadans com a víctima principal. Sempre hi haurà un ultra més agressiu que l'anterior"

Qui sap, potser algun dia el caràcter volcànic de Josep Bou li donarà una treva per reflexionar, amb una certa calma, sobre la seva carrera política. Mirarà enrere i hi veurà dues fites majors molt pròximes en el temps. La primera ha estat aquest dimarts, quan ha negat -poquet i per boca petita i interposada- la seva militància a la Fuerza Nueva de finals dels anys setanta, aquella dels mítings ressonants de Blas Piñar que tant s'assemblen a la rauxa ultra del propi Bou quan s'enfila a l'escenari a dir bestieses grosses. El nou candidat del PP combina un discurs èpic amb una praxi poruga, impròpia de les grans batalles de l'imperi espanyol que a ell tant li agrada citar.

 

El segon esdeveniment encara està per venir, quan la seva candidatura acabi amb 36 anys de presència del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Alberto Fernández podrà agradar o no, però és un polític que coneix la ciutat pam a pam i un per un als militants del seu partit. A Josep Bou, en canvi, no se li coneix una sola idea sobre Barcelona i qualsevol que observi el seu comportament se n'adonarà de seguida que el PP li importa un rave. Al capdavall, tan fàcil li serà renegar de Pablo Casado com de Blas Piñar.

 

 

L'espanyolisme està patint una curiosa atomització a Catalunya, que té a Ciutadans com a víctima principal. Sempre hi haurà un ultra més agressiu que l'anterior i aquesta dispersió del vot entre Ciutadans, Vox, el PP i diverses candidatures pintoresques pot allunyar Manuel Valls -i d'altres candidats metropolitans- d'unes alcaldies que un dia les enquestes els van deixar tocar amb la punta dels dits.

 

 

 

Comentaris