Apuntin aquest nom: Tea Party. Un moviment que recorre els Estats Units com pòlvora encesa. Respon al descontentament de molts, galvanitzat ara per la crisi econòmica. Els seus membres es veuen com a ciutadans complidors de la llei, que les passen magres per a arribar a final de mes i veuen, emprenyats, que el Govern obre les arques de la Hisenda pública per a rescatar als culpables de la crisi: la banca i la indústria. Estan empipats i ténen molta pressa.
El moviment pren el nom del Boston Tea Party, la rebel·lió contra la Llei del Té de 1773, principal precedent de l’aixecament contra el domini britànic que acabaria en la independència. L’any passat, els Tea Parties va convocar centenars de tea parties per tot el país. Protestaven contra la decisió de destinar gairebé 800.000 milions de dòlars de diners públics per a reactivar l’economia.
Certament, tot això es correspon amb altres trets clàssics dels conservadors nord-americans. Els seguidors del moviment es malfien del centralisme de Washington, són partidaris de l’Estat mínim, s’oposen als impostos elevats. Són antielitistes i creuen que polítics, intel·lectuals i poders econòmics s’alien per a perseguir els seus interessos i fer callar la veu del poble.
La seva gran capacitat de convocatòria és compatible amb la relativa heterogeneïtat dels seus membres i la falta d’una direcció central. Per a traduir la protesta en accions que canviïn la política del Govern, el moviment ha començat a treballar per a infliltrar el Partit Republicà. Al Demòcrata el donen per impossible.
Un mètode que els conjurats ha demostrat ben eficaç és oferir-se per a ser precinct leaders del partit. Un precinct és la zona electoral més petita en què els partits divideixen als seus afiliats. Són posicions de nivell local, sense lluentor, que donen més feina que premi, i sovint queden vacants. Els precinct leaders, però, tenen veu i vot per a triar als dirigents de cada circumscripció que nomenen els candidats per a les eleccions, n’aproven el programa electoral i decideixen com es gasten els diners del partit.
L’estratègia va reeixir l’any passat a Las Vegas, on el Partit Republicà tenia mig miler de precincts sense cobrir. Els del Tea Party els van copar per falta de competidors i van poder canviar així el comitè local del partit, que és qui tria els candidats i el president estatal del partit. Candidats i president eren tots afins al Tea Party.
Els polítics republicans noten clarament la pressió. Uns pensen que dóna energies al partit; per a d’altres, l’empeny cap a postures extremes quan li convé ampliar el seu espectre electoral. Encara que el Partit Republicà en pugui treure profit, no domina pas aquesta força popular ni tampoc té el seu suport incondicional. Per als “populistes” del Tea Party, el Grand Old Party és també part de l’establishment. Cal domar-lo. No mobilitzaran vots a favor de qualsevol candidat republicà, sinó només dels que sintonitzin amb les seves demandes.
L’objectiu dels Tea Parties és obligar els republicans a formalitzar algun compromís entre les seves bases i els polítics professionals, que són encara imprescindibles.
Ens serveix aquí tot això? Botifarra Party? Bromes a part, és per a pensar-hi.
