Els murs són construccions que han representat molt en la història de la humanitat i precisament no pas en els capítols més edificants que puguem recordar. Els murs han estat sovint símbol del fracàs de la política i els han aixecat i continuen aixecant amb molta diligència aquells que pretenen establir fronteres físiques per obviar, ocultar o enterrar problemes. En general, aquesta ànsia d’eliminar conflictes i problemes darrere de parapets de formigó no han fet més que generar nous problemes i conflictes a l’altra banda i han provocat, al mateix temps, ganes de superar-los i saltar-los.
En la història, i encara avui dia, són molts els que estan disposats a sobrepassar murs, per molt que amb aquesta voluntat corrin el risc de perdre la vida. Els que aposten per aixecar murs han de tenir present que no n’existeix cap que no tingui candidats suficients, no només per saltar-los, sinó també per enderrocar-los.
Aquestes consideracions faria bé de tenir-les en compte el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, que aquest divendres a Terrassa ha deixat anar una altra d’aquelles declaracions que aixequen polseguera. Borrell ha presentat els socialistes com “el mur més sòlid contra l’independentisme”, oferint una nova mostra de la seva animadversió contra un moviment que actualment sosté una majoria parlamentaria a Catalunya i que ho fa a través d’una mobilització política legítima, que ofereix diàleg i es compromet amb el respecte als drets humans.
Les declaracions de Borrell, a més, fan entrar en contradicció encara més els socialistes. Hores després que Borrell presentés els socialistes com a “mur”, la ministra Meritxell Batet advocava per no caure en la política de blocs i la “confrontació”. No hi ha potser mostra més clara de confrontació que la voluntat d’aixecar murs infranquejables, més quan aquesta voluntat arrenca de polítics que sembla que volen amagar la seva incapacitat a resoldre i afrontar conflictes recloent-se en fortificacions ideològiques per impedir l’accés de l’enemic.
