Borrell, dos pardals d’un tret

"El català Borrell traslladarà a la UE i a la resta del món, en representació d’aquesta, tota la seva hostilitat fanàtica al procés d’independència de Catalunya"

De la crisi profunda que viu l’anomenada “socialdemocràcia”, a la UE, els que més semblen salvar-se són els socialistes espanyols i portuguesos, ambdós a la presidència dels governs dels seus països respectius. A Itàlia mai no han estat forts, ja que el pes de l’esquerra basculava sobre el PCI, a França el naufragi ha estat tan ràpid com espectacular i els alemanys podríem dir que no viuen el millor dels seus dies. Els laboristes britànics viuen en un món a banda: a la Internacional Socialista hi són com a observadors, i, a més, van al seu ritme, el mateix que tots els britànics en tots els àmbits.

És aquest panorama el que ha convertit el president espanyol en el cap dels negociadors socialdemòcrates en la configuració dels màxims càrrecs de la UE. Gràcies a això ha aconseguit de situar Josep Borrell com a cap de la diplomàcia de la UE i l’italià David Sassoli, del Partito Democratico, com a president del Parlament, els dos primers anys i mig. Pel que fa a Borrell, amb gran experiència al Parlament Europeu, que presidí, i director que fou de l’Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència, parla pel cap baix cinc idiomes i, d’entrada, semblaria reunir els requisits bàsics per a esdevenir Alt Representant per a la Política Exterior de la UE. Tanmateix, la seva experiència recent no l’acredita, precisament, com el més adequat per a l’exercici d’un càrrec que requereix molta prudència, mà esquerra, tacte i una capacitat extraordinària per a l’empatia i el diàleg. I diria que no són aquestes, justament, les virtuts que més destaquen en ell, tan procliu a l’arrogància, la provocació i el desdeny de l’altre.

Són fàcils de recordar les seves sortides de to en el programa  Conflict Zone, de la TV pública alemanya Deutsche Welle, durant el qual va abandonar l’entrevista en directe, per discrepàncies amb les preguntaves formulades que l’incomodaven visiblement. O bé el recent conflicte diplomàtic amb Rússia, a conseqüència del qual l’ambaixador espanyol a Moscou va rebre les queixes del govern de Putin per unes declaracions desafortunades i, més enrere, encara, el seu supremacisme colonitzador que el dugué a reduir el genocidi de població indígena a l’Amèrica conquerida pel Regne de Castella a la mort de “quatre indis”, amb un menyspreu absolut per aquelles víctimes. L’inventari d’incidents similars és més llarg, però els exemples són prou il·lustratius de fins a quin punt, en nom del Regne d’Espanya, Borrell feia més nosa que servei. Per això se’l desplaçà com a cap de llista a les europees, però ja ni tan sols prengué possessió del càrrec, a l’espera evident d’alguna altra responsabilitat.

Apartat del govern espanyol, el català Borrell traslladarà a la UE i a la resta del món, en representació d’aquesta, tota la seva hostilitat fanàtica al procés d’independència de Catalunya, que el situa com la figura més bel·ligerant del PSOE en aquesta funció, sense cap mania a desfilar al costat de grups nacionalistes espanyols i de la ultradreta, en contra dels drets del poble català. Serà, en el millor dels casos, un tap per a la causa catalana, i la seva condició de català de naixement i catalanoparlant serà un instrument eficaç de descrèdit i neutralització del procés polític que vivim. D’aquesta manera, fora de la diplomàcia espanyola i útil a l’espanyolisme en nom de la UE, cal reconèixer que el president Sánchez ha mort dos pardals d’un sol tret.

 

Dels altres alts càrrecs de la UE, acabats de nomenar, la conservadora alemanya Ursula von der Leyen presidirà la Comissió Europea i la directora gerent del FMI, la francesa Christine Lagarde, substituirà Mario Draghi al Banc Central Europeu, bona notícia la substitució, mala decisió la designació feta, atesa la seva trajectòria tan poc sensible cap als sectors socials més vulnerables. De tot aquest panorama, l’únic respir lleu, el sol bri d’esperança, el constitueix Charles Michel, nou president del Consell Europa. Com a primer ministre belga condemnà la violència policial del primer d’octubre i situà el conflicte entre Espanya i Catalunya en el terreny polític i no en el judicial.

L’espectacle que ha protagonitzat  i protagonitza la part alta de la UE, la seva superestructura -l’única UE realment existent?- pot dur, erròniament, molts demòcrates catalans a un discurs antieuropeista. Seria un error i greu, tant i com ho va ser que certa esquerra regalés el país a la dreta, durant dècades. Una cosa és discrepar de com s’està fent i per a què serveix aquesta UE i l’altra és regalar-li Europa del tot. Europa també és nostra, nosaltres també som Europa i en volem una de ben diferent a la que sembla voler estabilitzar la UE actual. No podem prescindir d’Europa, sense renunciar a nosaltres mateixos. Ja deia Georges Steiner que “els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la ‘idea d’Europa’, doncs?”. Si Catalunya vol estar connectada a terra, a la realitat, ha d’estar connectada a Europa. I Europa només té sentit si manté la seva identitat, que és continuar sent un mosaic divers de pobles, cultures i llengües. I en aquesta Europa -no la que només parla d’euros i mercats-, sinó la que parla de pau, drets humans, cultura, progrés social i diversitat, nosaltres hi hem de ser.

 

Comentaris