Borràs

"Ras i curt: cap independentista català pot esperar justícia de cap tribunal espanyol"

El país viu el "cas Borràs" com a un psicodrama a l'època dels audiovisuals i de les xarxes. Amb la novetat d'un públic omnipresent, molt crític i amb un feble sentit del respecte pels rols tradicionals d'actors, directors o espectadors.

La persona de Laura Borràs, protagonista involuntària de l'acció dramàtica, és avui universalment coneguda segons els cànons de la societat de l'espectacle. Si per un cas es convoquessin eleccions i la Laura pogués competir en condicions de fair play (cosa que aquest articulista desitja per ser de justícia), no li caldria campanya electoral. Els enemics li n'haurien fet. I com que això és palès per a tothom, el que es tracta és d'impedir-ho. Si no hi ha proves racionals i convincents per disfressar de procés judicial una persecució política, s'els inventen. Cal aprofitar que la sentència ja està escrita, oi?

Al voltant de la figura de Borràs s'entrecreuen tota mena de projectes col·lectius, plans, sentiments, memòries, greuges, rancúnies, venjances en un camp d'Agramant en què es barregen i barallen el passat i el present. Fins i tot hi ha qui pretén sortir-se’n del parany fent valer un mètode racional, gairebé cartesià, com si es pogués explicar l'absurd. L'absurd de suïcidar-se tolerant el lliurament de Laura Borràs (per acció o per omissió, que és el mateix) a la "justícia" espanyola.

Laura Borràs ha fet una impecable defensa política del seu cas, que és evidentment polític, com sempre que els governants instrumentalitzen la justícia per als seus fins, a un país on els jutges tenen un grau de discrecionalitat frisant, sinó incorrent, en arbitrarietat i imposen una interpretació creativa de la justícia i destructiva dels justiciables. Són conscients de la seva gloriosa tasca de preservar la unitat de la Pàtria. Com que a Espanya ja no s'hi pot fer valer l'exercit com sempre, els jutges substitueixen els militars. Perquè això que passa en l'Estat espanyol es pot presentar com es vulgui, però en realitat és una guerra.

Ras i curt: cap independentista català pot esperar justícia de cap tribunal espanyol. Testimonis passats: els presos i exiliats polítics; testimonis pressents: les nombroses causes obertes en totes vies contra indepes i la que és segueix contra Laura Borràs.

Com és que ERC (no parlo de la CUP; no val la pena) dóna suport a la persecució de Laura Borràs?

 

L'allau d'hipocresies i fariseismes sobre l'honorabilitat dels "nostres", la necessitat de esvair "tota ombra de dubte" (que ja posa una "ombra de dubte"), la nostra inflexibilitat i exemplaritat, com si tot això es pogués fer a un Estat corrupte fins al moll de l'os on els jutges són botxins, demostra l'ànima de l'esclau que confia a la justícia de l'amo. Hipocresia fastigosa d'uns farsants que es diuen independentistes però accepten la "justícia" de l'Estat del qual en teoria es volen independitzar.

Sota la freda ombra de la hipocresia apareix sempre l'interès. L'interès electoral d'apartar a Laura Borràs d'una possible competició amb Pere Aragonès que hagués estat una massacre. Aquesta incapacitat d'ERC de superar el càlcul electoral i la pura visió tàctica d'alçar-se amb l'hegemonia en una Catalunya autonòmica feta d'engrunes és la responsable de l'absurd de les seves decisions. La impossibilitat de transcendir un conflicte social en un altre nacional prové de la incapacitat dels republicans de superar el marc mental espanyol. Per a ells, la política catalana es fa a Madrid perquè Catalunya és Espanya (de moment, diuen; un molt llarg moment). Catalunya és una àrea política subalterna de Madrid i ells són espanyols.

És cert que el vot d'ERC de demà no és matemàticament rellevant. Però sí ho és políticament i moralment. Serà la prova definitiva de l'abandó republicà de la independència.

Hi haurà una catarsi col·lectiva a Catalunya. El psicodrama ens revela el fons dels projectes i desitjos de cadascú, ens desvetlla l'ànima autèntica d'una part dels actors. L'independentisme de debò tindrà via lliure. Encara que els comissaris polítics d'ERC, que monopolitzen els mitjans públics de comunicació com a aparells de propaganda, segueixen parlant de partits independentistes en plural, tothom sap que ací no hi ha cap altre independentisme que el que representa Laura Borràs.

 

Comentaris