Tots bornis

"Soc més del 'viu i deixa viure', proposa, treballa i sigues útil a la majoria a què aspires representar"

Han format i formen part de la quotidianitat política propera i estatal els retrets, les pugnes epidèrmiques, les tensions entre socis, remarcar o augmentar discrepàncies, l’argumentari de guerrilla o el memorable i exasperant “i tu més”. No només aquí i al Congreso, ho sé. És humà, entenc, en política i en tot allò personal i social i universal, una reacció defensiva que interpel·la a la coherència aliena i a la biga i la palla a l’ull de l’altre, allò que “la millor defensa és un bon atac”. Però que sigui humà no vol dir que serveixi d’alguna cosa, que doni fruits de profit (així, en general); i ens exaspera a uns quants, ens cansa i ens crispa. Ens desmotiva, fins i tot. Ho dic des de una zero superioritat moral, ho dic des dels anys passats en dedicació completa a la política (amb molts aprenentatges a la motxilla, molts d’ells derivats de l’anàlisi amb perspectiva i l’autocrítica) i dels darrers anys com a observadora.

Els atacs personals, la descontextualització o la tergiversació, els indicis o casos puntuals que són elevats a categoria, ens sonen a nyi-nyi-nyi. Els facin els que ens agraden molt, els que ens agraden igual o els que ens agraden menys o gens. A tu, lector, com a mi, només et cal repassar l’hemeroteca de política de les darreres setmanes o mesos d’aquest digital o el TL de Twitter, per exemple.

 

Serveixen per reafirmar-nos en el que pensem, per cosir grup i sentit de pertinença. Però, més enllà dels convençuts, què? Pot ser eficaç a curt termini amb càlculs de part, però més enllà de l’escopinada, què queda per construir a la política, després? Res, o poc. Soc més del “viu i deixa viure”, proposa, treballa i sigues útil a la majoria a què aspires representar. Però, com la cançó de Brighton 64, “Igual, nos da igual...”  Potser, “El problema es la edad” (la meva).

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?