Ja som a bord

"En tres anys la independència no s'ha assolit malgrat que els mateixos partits tenien el poder al país"

Sembla que ens aproximem de manera imminent a unes noves eleccions catalanes. Si pareu atenció, podreu ensumar aquella aroma dolça però fètida que adverteix de la presència d'unes urnes per decidir la composició del Parlament. En voleu evidències? Ja torna a ressonar a les entrevistes i a les xarxes socials el so monòton i pesat dels tambors de guerra independentistes. Promeses fetes mil dues-centes vegades i mai no resoltes que reverberen als mitjans de comunicació. Els polítics i els seus heralds a les tertúlies tornen a parlar d'una independència factible i propera. Una república que és a tocar si guanyen les eleccions els seus. Ara sí. Ara de debò. Ara toca. El partit nou del vell exiliat o els polítics de sempre del vell empresonat. Ja sonen aquelles poesies de llibertat i constitucions pròpies i estats efectius que deixen de sonar quan s'ha de fer política però que exploten com focs artificials quan toca passar per les urnes. Mai no hem estat tan conscients i segurs de l'engany com a les properes elecciones. Mai no hem estat tan convençuts que tot és mentida com ho estarem ara. Després de tantíssimes ocasions perdudes. Molts us preguntareu: "Com és possible que ens tornin a enredar amb un independentisme asimptomàtic que ens tornarà a deixar amb un pam de nas?"

Lamentablement tinc la trista sensació que hem estat víctimes d'un relat fictici però que hem consumit amb vocació i esperança. La impossibilitat de la independència és una idea que, malgrat estar present dins de tots nosaltres des de fa temps, s'ha fet ineludible ara, quan se'ns torna a promete la república abans d'unes noves eleccions. Deia Ted Haimes, productor de tele americà, que "quan algú té una història captivadora, i és bo explicant-la, li concedim certa credibilitat." És evident que els polítics independentistes tenen una gran història i han estat excepcionalment bons explicant-la. La independència sembla realitzable, només cal tornar a guanyar les eleccions i l'aconseguirem perquè és a tocar. Tenim màrtirs a la presó, tenim un poble al darrere, tenim la força de la gent, som un país mil·lenari. Un relat preciós que fàcilment ens pot seduir. És cert que després de la frustració arrossegada des del 2017 molta gent pot pensar que aquesta promesa és irracional. En tres anys la independència no s'ha assolit malgrat que els mateixos partits tenien el poder al país. Però, contràriament al que es pugui pensar, la irracionalitat d'un plantejament és, moltes vegades, molt més seductora que una realitat empírica. 

L'escriptor francès Aimé Michel apuntava una idea interessant sobre el tema. Imagineu els filòsofs grecs del segle II després de Crist, deixebles d'Aristòtil o Plató, ridiculitzant l'Apocalipsi de Joan, que es va escriure per aquella època. Burlant-se de la seva irracionalitat. De com d'absurd era, comparat amb el coneixement de l'època clàssica a Grècia i Roma. 200 anys després (el 380) el Cristianisme esdevenia la religió exclusiva de l'imperi i les obres de Plató i Aristòtil desapareixien de tot arreu. En certa manera confiar que els polítics faran la independència després de no fer-la durant els darrers tres anys és un pensament irracional però atractiu. Hipnòtic. Perquè les coses irracionals no es poden jutjar pels fets, sinó per les emocions.

De la mateixa manera que els fidels d'una secta esquiven el raonament lògic i es rendeixen a una idea irracional però bella, nosaltres hem acceptat una construcció nacional amb les mateixes característiques. Hi ha un llibre fonamental que es diu Pantera, escrit i il·lustrat pel belga (casualitats de la vida) Brecht Evens, que explica el procés de seducció i engany d'una bella pantera a una nena. El llibre és un recull impecable de totes aquelles estratègies que es fan servir (en sectes o en política) per engalipar-nos i fer-nos creure en coses impossibles. La pantera adapta el seu discurs per captar l'atenció de la nena, atribueix les contradiccions a secrets que no pot desvelar, busca un enemic a qui culpar dels seus problemes, promet un país perfecte que mai no es materialitza i, quan la nena descobreix l'engany, incorpora el fracàs construint una nova narració amb un nou horitzó. Al final tinc la sensació que l'objectiu de la política no és aconseguir res sinó seguir navegant. Com escrivia Herman Melville a Moby Dick:

 

-Però, és cert tot el que diu i tot el que m'ha dit, Stubb?

-Veritat o no, ja som a bord.

 

Comentaris