La política és la gestió de la misèria. La confirmació que els poders fàctics són molt més enormes i decisius del que es pensa. Tots hem après, amb el pas del temps, que uns partits i uns altres acaben fent polítiques molt similars. Som plenament conscients que dretes i esquerres han acabat mimetitzant-se. I això és el residu d’una política basada en el màrqueting. Si a aquest fet inqüestionable li sumem la capacitat dels mercats per controlar les ideologies, tenim el resum de la societat actual. Ens deixem arrossegar per un món sense grans idees més enllà de la pau i els diners. Sempre m’ha semblat un dels grans èxits del capitalisme posterior a la Segona Guerra Mundial. Les idees són sepultades sota tones de vida còmoda de classe mitjana. Contra el feixisme nacionalista, el món global. Contra el comunisme salvatge, la societat del benestar. Fins i tot el Partit Comunista espanyol va esdevenir una mena d’ONG ecologista quan va haver de ficar-se en política de debò. Què pasara amb el feixisme?
És lògic que mirem amb por la victòria parcial de Vox a Andalusia. És inquietant que l’extrema dreta sense complexes torni a passejar-se per Espanya amb marca pròpia. Però res no hauria estat tan bo com el fet que entrin al govern. Els partits extremistes viuen de les mentides. De promeses impossibles defensades per percentatges mínims de la població. Venen fum i tonteries irrealitzables. La seva força i energia rau precisament en la promesa de coses que són impossibles. Recordeu què va passar amb Podemos just abans que entressin al parlament espanyol per la porta gran. La nova esquerra revolucionària havia d’estripar la Constitució i desmuntar els ajuntaments per convertir-los en soviets locals. Poc després de tocar poder (ni que sigui pels pèls) va esdevenir un partit més. Tan institucional i poc perillós com ho són tots. Fins i tot els independentistes. Aquest és el camí dels extrems. Aquesta és la gran virtut de la societat capitalista. Cruspir-se els salvatges per defecar-ne realisme.
El feixisme i altres distòpies només estan en problemes quan han de governar de debò. Quan es troben cara a cara amb un sistema polític i social perfectament engreixat. Un mecanisme democràtic basat en la comoditat de la gent que vota. Com deia l’Ada Colau, campiona de l’extrema esquerra alternativa, quan estàs governant les coses es veuen d’una manera molt diferent. La meva esperança és que també l’extrema dreta piqui de cap contra la realitat. Per això és una bona notícia que finalment hagin fet govern. A Catalunya sabem com n’és, de difícil, posar d’acord forces diverses malgrat que teòricament tinguin una mateixa ideologia. És una qüestió de temps que la pròpia dreta espanyola es consumeixi a ella mateixa en divisions, crits i acusacions creuades. Sobretot perquè l’extrema dreta no farà realitat el seu programa feixista. I no hi ha res pitjor per un partit extremista i de clara ideologia utòpica, que arrossegar-se pel fang de la realitat. En quatre paraules: desenganyar els seus votants.
