Diumenge passat, Toni Comín va publicar un article a El Nacional.cat titulat Aproximacions estratègiques. És una gran peça, ben escrita i intel·ligent, en la línia del que reclama el MHP Puigdemont i que treu de polleguera els cervells republicans, gens acostumats a llegir i menys entre línies, que es fa borrós. Estic d’acord en tot el que diu i en com ho diu. Només tinc tres observacions a fer; cap critica, tan sols glosses suggerides per la lectura d’una prosa culta, analítica i convincent.
La primera observació no és sobre el que diu, sinó sobre els pressupostos del que diu. El resultat de l’anàlisi és clar, nítid: hi ha només dues opcions estratègiques diferents, no oposades, però distintes: la confrontació i el diàleg. No es tracta d’una simplificació perquè es reconeix que totes dues tenen l’altra com a segona opció; però com a segona. La primera és confrontació/diàleg. I totes dues parts hauran d’entendre’s. Però això suposa bona fe per part d’ambdues. Què passa si una de les parts va de mala fe, si, per exemple, el diàleg no és en realitat una estratègia independentista sinó, ans al contrari, autonomista? La vida és incertesa i qui coneix allò que s’amaga al fons del cor humà?
La segona observació és una mica més formal, però té arrels a camps insospitats. Comín parla “d’organitzacions independentistes”, un lloc comú a Catalunya, on tots parlen de “partits independentistes”, fins els que no ho són. Però l’expressió es falsa i planteja una petició de principi. Com sabrem que és independentista un partit que se’n diu, però té un portaveu parlamentari no independentista, com Gabriel Rufián? Doncs, caldrà que el partit aclareix aquesta evident contradicció, declarant obertament si és o no independentista. Però no ho farà. Mai. El seu joc és l’ambigüitat, un mumbo jumbo fet de falsos records edulcorats, molta propaganda sobre una incorruptibilitat que ja ningú no s’empassa i un sentimentalisme de serial de televisió amb xantatge emocional. I tot per assolir l’hegemonia a la parròquia autonomista.
Dirà que sí, que n’és partidari, de la independència, com Pablo Iglesias diu que és partidari de la República: a l’horitzó. Si, entre la còmoda i el televisor. No, els republicans no volen la independència i no l’han volgut mai. Les “no en som prous” i “cal eixamplar la base, la fusta i el capitell” només cerquen disfressar la negativa a la independència. No n’hi ha, doncs, de “partits independentistes”; hi ha només un partit independentista, el del MHP Puigdemont; els altres són d’esquerres, de més esquerres, de menys esquerres, anticapitalistes, liberals, capitalistes i feixistes, però tots espanyols contra la independència de Catalunya. No té cap sentit fer el joc als que, com el cucut, posen els ous a un lloc i fan els crits a un altre, com deia el gautxo Martín Fierro.
La tercera observació té a veure amb la proposta, el nucli de l’article. Després de la brillant anàlisi i de comparar amb bona fe i lleialtat totes dues opcions estratègiques, Comín arriba a la no menys brillant conclusió que la millor manera d’eixamplar la base és la confrontació. Confrontació intel·ligent, sense cap mena dubte, oi? Sense voler ferir ningú, té la força i la saviesa de l’aposta pascaliana. Comptat i debatut, el millor que és pot fer es apostar per la independència. És Pascal amb una variant: la prova de l’existència de Déu pot ajornar-se fins a la fi dels temps, mentre que la independència de Catalunya es farà per a bé o per a mal d’aquí a quatre mesos. I aquí s’atura la conclusió que no pot anar per sobre si mateixa.
Si hi ha un sí de més del 50% dels escons per la independència, es proclamarà la DUI. Amb quines conseqüències? Ningú no ho sap perquè no depenen de nosaltres, sinó del que faci l’enemic. I, si hi ha una dialèctica d’amic/enemic, de forma que si no ets el meu amic, ets el meu enemic, la qüestió vital esdevé saber qui és l’enemic, que pot ser el que es diu amic teu mentre titlla d’enemics els seus veritables amics. D’un costat, Pascal; de l’altre l’hipócrita Harpagon.
La bona fe està bé; la fe és bona, però fins als calvinistes diuen que, si no s’acompanya de les obres, no és fe, no val res. L’obra de la independència és la independència mateixa.
1 
