El discurs de Pep Guardiola ha fet més forat del que semblava. L’entrenador del Manchester City no tenia res a guanyar donant suport al referèndum i menys encara denunciant, davant dotzenes de càmeres, l’autoritarisme de l’Estat espanyol. És més, amb tota probabilitat tenia previst que tastaria aquest autoritarisme just en acabar el discurs. I així ha estat, perquè tot Madrid li ha caigut al damunt. L’odi contra el mal Guardiola s’ha fet usual, ordinari, banal…
La reacció contra Pep Guardiola ha estat primària, brutal. I, per contrastar-la, han trobat el revers positiu en Rafael Nadal que, el mateix diumenge, conqueria ni més ni menys que el desè Roland Garros de la seva carrera. El bon Nadal s’emociona quan escolta la Marxa Reial, porta braçalets amb la bandera bicolor i segueix, escrupolosament, totes les convencions del règim, entre les quals hi ha la d’expressar un rotund fervor monàrquic. Tant és així que l’agrupació local de Ciutadans a Manacor, desbordats per tant de patriotisme constitucional, no han volgut esperar a que el bon Nadal abandoni aquesta vall de llàgrimes per proposar que se li dediqui un carrer. Què dic un carrer, una avinguda! Per alguna cosa el bon Nadal és una imatge icònica de l’Ibex-35.
No hi fa res que a l’hispanomallorquí se li oblidés tributar per 56 milions d’euros. Hisenda en va tenir prou passant-li una factura per la diferència; no com a Lionel Messi, que va rebre un paper semblant -per menys diners que Rafael Nadal- però, a més, es va empassar una condemna de 21 mesos de presó. “¡Amos Rafa!“, que diuen els constitucionals.
