De vegades sento una certa compassió per Heràclit. Quan el filòsof grec deia que la naturalesa s’amaga la humanitat encara era tan primària que, pobre, no crec que pogués imaginar-se fins a quin punt seríem capaços de disfressar les mones. Hem arribat a un punt d’hipocresia tan fenomenal que avui els fenòmens que passen per més autèntics són sovint els més artificials i falsos. Això, naturalment també té a seva gràcia, com a mínim a Catalunya, on la política està despullant la història de’Espanya amb un desfici adolescent admirable. Quan les mentides envelleixen i deixen de servir a una veritat superior, la natura es converteix en un objecte de plaer eròtic juvenil molt perillós i inflamable.
Aquesta mateixa setmana Javier Cercas s’estranyava, en un article a El País, que l’independentisme hagués guanyat les eleccions del 27S. Cercas assegurava que fins a l’últim moment va estar convençut que “la cordura” s’imposaria i que els partits unionistes guanyarien els comicis autonòmics. Jo no sé qui pot pagar un analista tan dolent, però segons m’expliquen aquesta mateixa versió és la que l’Estat espanyol havia venut a la Unió Europea. Es veu que els defensors de la unitat d’Espanya estaven convençuts que si votava més del 70 per cent dels cens, els esforços que Franco va fer per repoblar Catalunya i folkloritzar i marginar la cultura catalana demostrarien la seva eficàcia.
Madrid creia que si Convergència es presentava demanant obertament la independència perdria bous i esquelles i ara resulta que a Brussel.les demanen explicacions i que alguns polítics de Madrid comencen a preguntar què passa a Catalunya. L’operació contra Convergència és l’última bomba de fum que li queda a l’Estat per distreure el conflicte polític de fons que fa quatre segle que va dessagnant Espanya. Era una operació que estava pensada per abans de les eleccions i que es va posposar veient que les campanyes unionistes no aconseguien ressucitar el franquisme sociològic. Després de set anys a l’oposició i cinc anys de procés públic d’autodestrucció en pro de la independència, processar convergència pel que va fer en el segle XX em sembla que no serà suficient per desviar el gran tema de discussió dels propers mesos.
Ahir mateix es va veure al Parlament. Vaig voler-hi anar per assistir en directe a la demolició de les darreres ruïnes de l’autonomisme. Vaig xalar quan la mesa del Parlament, presidida per Julià de Jòdar, va començar a cridar els diputats pel seu nom i cognoms. Qualsevol estranger hauria pogut veure que a Catalunya hi ha un problema nacional i no precisament gràcies a les forces partidàries del dret a Decidir. Va ser molt divertit de veure com la presència de cognoms catalans tradicionals a Ciutadans i al PP era practicament nula. Sí, sí, digueu-me ètnic. Vaig riure molt, constatant la homogeneïtat ètnica dels partits que acusen l’independentisme de tribal i de posar en perill la convivència. I encara vaig riure més quan va sonar l’himne dels Segadors.
L’únic espanyolista recalcitrant que vaig veure cantant el bon cop de falç, com a bon autonomista, va ser el socialista David Pérez. Parlo d’un diputat d’aquests que et defensa que Catalunya no tindria problemes de finançament si la burgesia del país pagués els seus impostos. El PSC era i és això, l’acceptació de la dualitat nacional de Catalunya, posada sota el paraigües de l’obediència espanyola. El nou unionisme hegemònic és una altra cosa i té d’autonomisme el que jo tinc de corredor de motos. El paisatge de cares incòmodes que es va fer en les files de Ciutadans i del PP era un poema. Jo no recordo haver vist una cosa igual des que el president Mas va fer aquell discurs la tardor del 2012 anunciant eleccions anticipades amb vistes a celebrar un referèndum d’autodeterminació.
La cara de consternació de Cañas i Rivera no l’oblidaré mai, igual que no oblidaré mai les cares que feien ahir els diputats de Ciutadans i del PP. Jo encara recordo quan l’Alicia Sánchez Camacho cantava els Segadors. Piqué també se sabia l’himne. Suposo que l’Enric Millo se’l sap, encara que deu mirar de dissimular-ho, i que per això el seu partit el va presentar de candidat a Girona. Heus aquí un bon reportatge que algú hauria de fer. Quants diputats de l’unionisme contraris al Dret a Decidir se sap l’himne? El president Montilla no havia llegit ni el Cavall Fort, ni el Massagran, ni el Zoo d’en Pitus, però ara parlem de diputats joves, nascuts aquí, que han viscut a Catalunya com si fos Cáceres, Salamanca o Melilla.
No passa res, que cadascú faci el que vulgui. Però si algú vol saber perquè l’independentisme ha crescut tant, i perquè un referèndum d’autodeterminació és la solució més democràtica i menys traumàtica al conflicte polític amb Espanya, haurà de tenir-ho en molt compte.
