S’han deixat sentir moltes veus aquests dies enumerant els defectes i fins i tot les calamitats de la nova consulta que ha proposat el president de la Generalitat. La constatació d’aquestes mancances ha fet que molta gent de mala fe pugui desacreditar ben a gust la iniciativa. I també que moltíssima gent de bona fe hagi dubtat tant, que podrien haver posat en perill el resultat de la mateixa consulta. Perquè una assistència migrada no afectaria només el crèdit d’Artur Mas, sinó la vitalitat de tot el procés sobiranista. Veure-ho d’una altra manera és equivocar-se. O enganyar i aprofitar-se’n.
És cert que la nova consulta no és la consulta. Tan cert com que hi haurà una sèrie de garanties més que necessàries que no hi seran. Com ara un cens electoral. O el compliment dels tràmits preceptius en una iniciativa popular com manen els déus agnòstics. Per exemple, la recepció en cada domicili de la targeta electoral que informa i garanteix el dret a votar.
També és cert que els dirigents del Partit Popular i el govern de Mariano Rajoy no semblen haver-se inquietat gaire d’entrada. Per ara s’han limitat a ridiculitzar la jugada. Van començar titllant la consulta de “costellada” i han continuat considerant-la “un placebo independentista”. Ja ho veurem.
És possible també que, a mesura que la proposta vagi agafant volada en els pròxims dies, no riguin tant. Tampoc es pot descartar que al final Rajoy faci un gir i ordeni actuar la fiscalia perquè els tribunals no permetin la cessió de locals de la Generalitat com a cau de les meses on es podrà votar. Tot depèn de l’efectivitat de la maniobra. Que no s’enganyi ningú. El govern de Mariano Rajoy no fa complir lleis, només pretén fer-se obeir. I és possible que l’expectativa d’una gran participació el faci veure el placebo com un virus desbocat que cal també tallar d’arrel.
Ho tindran difícil. La gran virtut de la nova consulta és el descontrol. No la regeix una llei, només precedents legals “de participació”. No hi haurà decrets, només actes administratius aïllats i escampats. Divendres passat, per exemple, el director general dels Mossos d’Esquadra va signar una resolució per desplegar el dispositiu necessari per al 9N. Tot sota una capa de normalitat. Com en un partit de futbol. Es multiplicaran a partir d’ara aquestes disposicions. Com una bomba de raïm. El Tribunal Constitucional no pot aspirar a anul·lar-los tots, perquè no pot estar reunit de manera permanent per suspendre la resolució del dia. No són tan inquiets. Ni tan feiners. I si aquests actes administratius van a raure a un tribunal ordinari, la mateixa lentitud de la justícia farà que les decisions arribin massa tard. Més enllà del 9N. Quan la consulta ja s’hagi fet. Una bomba de dispersió. I una gran jugada.
L’única possibilitat que té el govern de l’Estat per desactivar-la és suspendre un acte que faci de pedra angular de la consulta. Per exemple, l’obertura dels col·legis electorals. S’hi atrevirà? Si ho fa, pitjor per a ell.
