Bola de vidre (aproximació)

"Un relat no és la veritat. I, en tot cas, una sentència no és necessàriament justícia"

“Estan jutjant literatura”, deia en Joan Julibert fa uns dies a la ràdio. Exactament, aquí és on som: els empresonaments dels líders independentistes i l’aplicació del 155 van produir-se a partir d’uns fets declaratius, concretament el 27 d’octubre del 2017. No es van produir l’1 ni el 2 ni el 3 d’octubre, la base no va ser el referèndum sinó la seva culminació declarativa en seu parlamentària. Només declarativa, com tots sabem: no es va fer res efectiu, lamentablement. Però és important fixar-nos que tot el que estem vivint a nivell de repressió, la sentència, les amenaces de 155, les ràtzies contra independentistes, les cortines de fum mediàtiques, les manipulacions, les persecucions a Puigdemont, etcètera..., tot, respon de moment molt més a paraules que a fets. A Europa, els fets són clars: ni rebel·lió, ni sedició, ni evidentment terrorisme. Espanya busca en les paraules, en el relat, allò que no aconsegueix demostrar amb els fets. La sentència serà, malauradament, un relat. I el Consell d’Europa ja ha llençat un advertiment, a pocs dies abans de la sentència, sobre aquests relats “oficials”. Un relat no és la veritat. I, en tot cas, una sentència no és necessàriament justícia. Estem jutjant literatura, en efecte, benvolgut Julibert. Estem jutjant imaginari, discurs, declaracions d’intencions, un “ja no t’estimo” i un “vull marxar” que s’ha indigestat massa. Però això no deixa d’evidenciar una cosa: que les paraules són fets. Les paraules, els discursos, construeixen realitats i tenen conseqüències. I, si bé no són violència, violenten. I tenim un Estat espanyol profundament violentat.

Violentar-se per factors declaratius és una auto-trampa. La meva modesta bola de vidre diu que l’absència de fets provats, l’embogiment estatal, la repressió desmesurada, es giraran en contra dels seus precursors de dues maneres: primera, a nivell de sentències europees i de desprestigi internacional (Luxemburg, La Haia, Consell d’Europa), seguint el destí del torero del conte de Ferdinand, és a dir, expulsat pel públic. I la segona, a nivell de resultats electorals: l’independentisme necessita ordenar lideratges i recuperar les regnes de l’acció política, però no baixarà electoralment. Més aviat pujarà. I sobretot si el president Puigdemont, amb sentència de Luxemburg (sobre la seva immunitat) a favor o no, es presenta a unes properes eleccions catalanes. Els resultats electorals són la gran por d’Espanya, perquè també són fets declaratius: passar del 50%, del 60%. Ho veig perfectament factible. Ara ja no és que no t’estimi, que ja t’ho deia abans de l’1-O: és que ara m’has pegat i m’has empresonat. Per voler votar. No hi ha marxa enrere.

 

La meva bola de vidre arriba bàsicament fins aquí, perquè encara sóc escèptic sobre la nostra pròpia capacitat per implementar cap independència. Se m’ha de demostrar molt, això. Però sí que arribo a visualitzar que no hi ha solució intermitja, que no hi ha mediadors operatius, que no hi ha idees reformistes a Espanya, que el conflicte només fa que créixer i que aquest empat etern haurà de ser dirimit més aviat que tard. Desitjablement, en forma de referèndum (unilateral, és clar) o d’eleccions amb resultat molt clar (no descartem que amb partits nous). Alternativament, en forma de revolta popular com la que va dur a l’enderrocament del mur de Berlín (qui recorda el “gran líder polític” que hi va estar al darrera?). Ningú no ha vist, en dos anys, cap solució de continuïtat a cap “pacte de Pedralbes” ni a res que s’hi assembli, i per tant tornem a ser allà mateix. Som a l’1 d’octubre, al 3 d’octubre, al 27 d’octubre. Som en un conflicte no resolt. I els conflictes no resolts s’acaben resolent a base d’encerts o d’errors, de forces i de febleses. La feblesa de l’Estat és, al meu criteri, que es va espantar (i que ha embogit) per unes paraules. La feblesa de l’independentisme és, al meu criteri, que té massa por, massa desordre i massa estats maniaco-depressius. La fortalesa de l’Estat és que, malgrat la seva depressió, no té manies. I la fortalesa de l’independentisme és la seva resiliència, és a dir, el factor de saber perfectament que una nació no es pot esborrar del mapa ni en dos anys ni en 300. Bola de vidre: al final, i malgrat nosaltres, guanyarem.

 

Comentaris