Afirmava Albert Einstein que hi ha via dues coses que eren infinites: l’estupidesa humana i l’univers, per bé que, del segon, no n’estava gaire segur. Cal reconèixer que, aquests darrers temps, allò que ocorre al Regne d’Espanya confirma sens dubte el posicionament científic del savi jueu alemany. Les dues darreres decisions de la JEC sobrepassen totes les expectatives i superen, de lluny, els vaticinis més enzes i, doncs, més bèsties. Per la sola diferència d’un vot, la Junta en qüestió, que no és cap tribunal, ha decidit que Quim Torra perdia la condició de diputat al Parlament de Catalunya -amb la intenció que perdi també la de president, atès que cal ser diputat perquè te n’escullin- i que Junqueras deixi de ser diputat al Parlament Europeu. Així, tot de cop i com si res. Au, doncs, alegria, xampany, neules i torrons, que Nadal s’acaba!
El delicte comès per Quim Torra, que és el que ha permès l’adopció d’aquest acord, consisteix en el fet d’haver penjat, durant 48 hores, una pancarta reclamant la llibertat dels presos i exiliats polítics. O sigui, que el president d’un govern europeu, com és el de Catalunya, no té poder ni per penjar una pancarta al Palau on hi ha la seu del Govern que presideix. Això sol ja ens permet de fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia i de l’abast real de l’autonomia de Catalunya. I quan ja fa quasi dos anys que és president, resulta que una pancarta, que torna a ser al mateix balcó on era, permet a la JEC de passar per damunt del vot democràtic d’1.884.094. catalans que són els que representen els parlamentaris que van convertir Torra en president.
Una decisió així -que a ningú no se li escapa que pretén influir per obstaculitzar, a més, la investidura espanyola- és indicativa de fins a quin punt, a Espanya, els diferents mecanismes, òrgans i institucions de l’estat comparteixen un objectiu prioritari, al qual se subordinen tots els altres: el manteniment de la integritat territorial de l’estat. I per a la prevalença d’aquest objectiu sagrat –“bé moral superior”, segons la conferència episcopal espanyola- cadascú tira pel dret i es considera cap d’arengada, més que no pas cua de lluç, sense que hi hagi cap necessitat de rebre consignes, perquè tots tenen la mateixa i ja se la saben. Així, Pérez de los Cobos, considerà que la llei estava per damunt de la convivència l’1 d’octubre; un jutge, que el fonament de l’estat de dret, a Espanya, recolzava en la integritat territorial; el general en cap de la guàrdia civil, a Catalunya, defensà uniformat, amb tricorni inclòs, que “ho tornarien a fer” i no són pocs el magistrats, jutges i fiscals que actuen com a veritables escamots autònoms, lluitant per l’objectiu superior.
Però, per més que als membres del poder judicial no els calgui rebre ordres del poder executiu, perquè ja saben al servei de quina causa han de trobar-se, no són pocs els polítics que no s’estan de recordar que, de fet, són ells els que manen i, doncs, que el poder judicial en depèn. I acostumen a fer-ho amb aquella fatxendera tan típica de la fanfarronada espanyola més castissa. És el cas del diputat popular Ignació Cosidó, recordant que controlaven la sala d’un determinat tribunal “per la porta del darrere”. O del candidat Sánchez fent memòria de qui depenia la fiscalia general de l’estat, amb la més barroera de les ostentacions del poder. Fins a la paradoxa que hagi estat el líder d’un partit, P.Casado del PP, qui hagi anunciat la decisió de fer perdre a Junqueras la condició d’eurodiputat i no pas, directament, la JEC, com se suposa que deuria ser. I no passa res, ni manies, ni vergonya.
Poques setmanes després del clatellot judicial europeu, reconeixent a Junqueras la condició d’eurodiputat -així com, de retruc, també a Puigdemont i Comín- va i apareix la JEC. Aquesta junta, que no és cap tribunal i que, per tant, és un òrgan més que inferior del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, es passa el màxim organisme judicial europeu per l’arc triomfal, així en pla bravata castrense testosterònica, emulant els seus compatriotes que, el 1946, es manifestaven per Madrid contra una ONU que qualificava l’Espanya de Franco de “feixista”, al crit de “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”, en una època en què encara no se sabia que, precisament, el Caudillo només en tenia ONU…
Ja veurem quina és la reacció del TJUE i del mateix Parlament Europeu -perquè no poden passar per alt aquestes bravates-, així com la del Parlament de Catalunya. En aquest darrer cas, és cert que per a ser escollit President cal ser diputat, però un cop escollit, no queda gens clar que perdent la condició de diputat hagis de perdre també la de president. En el pitjor dels casos, doncs, tindríem un president amb veu, però sense vot, al Parlament. Tenint en compte que, quan era diputat, no podia ni posar les pancartes que volia a casa seva mateix, no sembla pas el més greu de tot el que fa temps que ocorre en aquest país.
Les decisions de la JEC, però, s’han passat de frenada, a criteri de molts, no pas necessàriament independentistes. Ni han esperat la resolució del recurs presentat davant del Suprem, per Torra i també pel grup parlamentari a què pertany, i han tirat pel dret, ni sembla que els provoqui gaires escrúpols, ni vergonya democràtica, ni pudor professional, actuar de forma contrària al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Són dues decisions d’un abast notable i d’unes conseqüències polítiques imprevisibles, no necessàriament negatives per a nosaltres.
I nosaltres, què? Doncs, discutint-nos entre nosaltres i la veritat, una mica refredats, però és cosa d’aquesta època de l’any. Si no ho estem ara, quan ho estarem? És gros, ja ho sé, però sempre he pensat que arribaríem a la independència no pas pels nostres encerts, sinó per la presència reiterada dels errors monumentals dels nostres adversaris. Comptat i debatut, fins i tot en els moments on sembla que tot està quasi perdut, surt Espanya i torna a posar les coses a lloc. Perquè Espanya no falla mai…
