Ha estat sens dubte una de les decisions més valentes entre totes les que ha pres Joan Laporta des que va arribar al Barça. Com a president del club, va decidir no acceptar una inèrcia covada i crescuda durant els anys anteriors i va aplicar la tolerància zero als grups violents que havien convertit el Camp Nou en casa pròpia. Hi ha hipotètics suporters en molts clubs de les lligues europees que no són més que colles que perpetren la violència organitzada amb la complicitat de les directives. De vegades obtenen cobertura i recursos amb l’excusa que són els únics que animen l’equip quan van mal dades. Sovint és només inèrcia. I fins i tot en alguna ocasió es tracta de por. Els responsables d’alguns equips els fan costat i els toleren tota mena d’excessos perquè no són prou valents per fer front a les amenaces que han d’aguantar. Joan Laporta en sap massa, de tot això. Quan va prendre la decisió de fer fora del camp als Boixos Nois va acabar necessitant protecció policial. I va comprometre la seva seguretat i la de la seva pròpia família. Però gradualment el Camp Nou ha recuperat la tranquil•litat i el civisme que mai hauria hagut de perdre.
Els Boixos només apareixen en els partits en uns altres camps. Allà on les mínimes mesures de seguretat no acaben de funcionar. Com ara al del Mònaco, on divendres passat, malgrat tots els escorcolls formals que alguns agents feien a les entrades, els membres d’aquesta estranya plataforma van penjar pancartes i van voler convertir el partit en una mena de correfoc sinistre. Tot just en el moment de començar van fer tota una demostració de força –d’estúpida i perillosa força- i van formar una estructura geomètrica humana amb foc de bengales. La darrera vegada que van lluir pirotècnia a Montjuïc la pretesa festa va acabar malament. Les bengales són extremadament perilloses en un camp de futbol. Qui les introdueix en un partit burlant la vigilància i les encén després sap a què s’arrisca. Quin mal es pot fer ell i quin mal pot fer també a tots els assistents. Els Boixos Nois han convertit el foc de bengala en una expressió de la seva continuïtat. Una miserable expressió que només serveix per comprometre la seguretat en un camp de futbol. Poc sembla importar-los. Només això justifica la decisió que un dia va prendre la directiva del nou Barça.
Però aquest divendres es va insinuar amb força un canvi. Una part molt important dels seguidors culés van fer seva la divisa dels Boixos contra Laporta, capgirant-la, i van clamar “Barça sí, Boixos, no”. Ja no és només la directiva la qui ha entès que el bon joc comença a la grada. Cal reconèixer el gest als seguidors blaugranes. I cal preguntar-se, també, amb inquietud, perquè l’opció de Joan Laporta i la seva directiva ha trobat tan poc ressò entre els periodistes i els mitjans de comunicació. Complicitat, inèrcia o potser és por?
