A principis dels anys 30, amb el debat sobre l’Estatut de Catalunya, la premsa de Madrid va impulsar el primer boicot contra els productes catalans. En aquella època, la diana eren els teixits, i així molts comerciants de Madrid i rodalia es van dedicar a assenyalar-li, amb displicència, la porta de sortida al viatjant català.
Ha passat prop d’un segle i les capçaleres d’aquest Madrid borbònic mantenen intacta la mentalitat que van heretar dels seus antecessors. Els teixits s’han convertit en ampolles de cava i, per extensió, qualsevol producte o servei que tingui una vinculació identificable amb Catalunya. Tant és així que, quan la justícia belga ha demanat massa explicacions per l’euroordre contra Carles Puigdemont, ha començat a circular una consigna de boicot espanyol contra la cervesa belga. Imagino que substituïble per cava extremeny.
La represàlia econòmica enllaça amb els tòpics judaïtzants que l’espanyolisme popular atribueix als catalans. Suposadament, la forma adequada de castigar la societat catalana, gasiva i avariciosa, passa pels diners. Com si les empreses espanyoles no venguessin res a Catalunya, com si els consumidors espanyols compressin guiats preferentment per criteris patriòtics.
El cas és que tanta obsessió pel boicot durant tant de temps algun dia havia d’arribar al ridícul. I, últimament, els digitals més ultres de Madrid es passen el dia reclamant el boicot contra un simple restaurant perquè l’establiment té alguna vinculació amb l’actor Toni Albà. En fi…
Res, que si passeu per Vilanova feu parada al 1918. Cuina marinera excel·lent amb el mar al fons, en dono fe. I, per una vegada, aquesta columna farà publicitat: Reserves aquí 😉
