La setmana passada la moda sobiranista a la xarxa va ser la #ViaClaver. La proposta sorgida del tuitaire @elsomatent planteja, en resum, que els partits sobiranistes girin l’esquena a les eleccions a les Corts Generals de l’any que ve per fer evident que Espanya ja no és un tema que interessi als independentistes. O sigui, com que se suposa que ja hi haurà hagut plebiscitàries (amb la llista o llistes que calguin) i estarem ja a la pantalla de crear el nou país, el que passi a “l’altra costat” ja no és cosa nostra. L’objectiu és doble. Primer aconseguir una abstenció més que considerable en aquests comicis. Sense CiU, ERC i la CUP presentant candidatura i fent campanya pel “no vot” la participació rondaria, diuen, el 30%. El segon objectiu, encara que sembli rocambolesc, seria que la “victòria” en aquestes eleccions fos per Podemos ja que ningú pensa a hores d’ara que el PP, PSC i fins i tot C’s puguin superar l’huracà de Pablo Iglesias. Això és així perquè se suposa que quan toqui negociar amb l’Estat el com, el quan (i el quant) ens desconnectem d’Espanya, Podemos serà un interlocutor més procliu a escoltar les demandes catalanes. Se suposa…
De moment la proposta ha rebut molts elogis pel món 2.0 i se’n ha parlat més o menys a tots el portals de la catalanosfera. És normal. Són setmanes de nervis. De propostes. De negociació. De tensió i de laboratori d’idees. He de reconèixer que, des del punt de vista del sobiranisme, la idea no és dolenta. És trencadora, innovadora i té un punt de simbolisme molt significatiu. En altres paraules, és molt fàcil que molts independentistes combreguin amb la #ViaClaver. Seria tant divertit, que la “majoria silenciosa” passaria a ser la independentista! I per acabar-ho d’adobar els sobiranistes podrien apropiar-se de “tota” l’abstenció com sovint ha fet l’unionisme. En resum, provocaria una situació molt curiosa i surrealista a la vegada.
Però em sembla que s’ha de tocar de peus a terra. Repeteixo que qualsevol independentista tindria molts motius de pes per donar suport a la idea però, senyores i senyors, són els patits els que ho han d’aplicar. Són CiU i ERC els que han de renunciar a uns 20 diputats (segons les enquestes). De la CUP ja m’ho espero però de CiU i ERC no. La temptació del “necessitem ser forts a Madrid ara més que mai” és massa gran. El fet de perdre un bon grapat de llocs de treball per a uns i altres és massa hippie. La #ViaClaver és un torpede al sistema de partits i a la menjadora de desenes de polítics. És per això que veig molt limitades les seves possibilitats d’èxit.
Seria un cop d’efecte interessant però de veritat veieu, ara per ara, CiU i ERC fent campanya (junts o no) per a una no compareixença al Congrés i al Senat? De veritat creieu que regalaran una victòria a Podemos o C’s així com així? En política l’objectiu és guanyar o ser influent. Ah sí, servir el país i els ciutadans també. Per tot això, deixar passar l’oportunitat de “ser-hi”, encara que sigui a camp contrari, per fer un gest que, a priori, sembla més simbòlic que efectiu no ho veig molt viable. Vaja… molt estarien canviant les coses a Catalunya si la #ViaClaver tira endavant. Tant que seia una Catalunya nova de veritat.
