‘Blue Jasmine’: Un brillant Woody Allen ens confessa la seva desesperança

Cada any, des de les riques profunditats del personal univers de Woody Allen emergeix una obra que ens transporta a una atmosfera única, on els tints tragicòmics de l’existència s’expressen al ritme d’una música i una narrativa que mai perden la seva gran vitalitat. 



Jo em confesso fidel a la cita. De fet, després de cada estiu, una de les meves motivacions per tolerar millor l’arribada del fred és saber que aquest vindrà acompanyat d’una nova pel·lícula d’aquest petit gran home. I Blue Jasmine ha superat totes les meves expectatives. 



La tragèdia i la comèdia, aspectes coexistents de la vida que recorren inquiets tota la filmografia del prolífic cineasta com les dues insistents cares d’una mateixa moneda, s’expressen en la seva pel·lícula número quaranta-quatre en tota la seva plenitud. I tot i contagiar constantment un potent sentit de l’humor que beu com sempre de l’absurd existencial, als seus setanta-vuit anys, Allen ens revela amb Blue Jasmine la seva desesperança; sense disfresses, perquè ni tan sols el to màgic que com sempre acompanya la pel·lícula aconsegueix mitigar una mirada a la crueltat existencial més intensa i colpidora que mai.

Protagonitzada per una grandiosa Cate Blanchett i secundada per un repartiment en estat de gràcia, Blue Jasmine ens enfunda a la pell d’una dona que, de la nit al dia, perd tots els elements que suposadament la identificaven: la seva gran fortuna, el seu privilegiat estatus i el seu matrimoni. Intentarà començar de zero des de l’humil apartament de la seva germana a Sant Francisco, on haurà de lidiar amb un entorn completament desconegut per a ella (el de la “classe treballadora”), la necessitat de buscar eines per sobreviure i els obstacles psicològics d’uns traumes massa arrelats. 



Els diàlegs són brillants, el contacte amb la situació actual, constant; el passat i el present conviuen amb una estructura narrativa i un ritme impecables; i el personatge de Jasmine se que quedarà per sempre més gravat a la meva retina. Mental i emocionalment pertorbada, intolerant al realisme, depenent de l’alcohol i les pastilles i contagiada per una actitud pretensiosa i esnob (que ha perdut ara tot el seu sentit i que funciona com una màscara que amaga un buit identitari altament tràgic), Jasmine aconsegueix guanyar-se el nostre afecte. Des d’una enorme interpretació de Cate Blanchett que, transpirant por, ràbia i idealisme tot i el fortificat rol que l’emmascara, segueix la batuta de l’inspirat cineasta que, de manera excepcional, segueix aconseguint fer-nos riure durant un dels seus viatges cinematogràfics més desesperançats i cruels.