El dia a dia ens bombardeja amb un festival pirotècnic de fets, paraules, estratègies, secrets, atacs i resistències que costa molt connectar perquè en surti un relat més o menys entenedor. Segurament és impossible entendre res. Com la batalla de Waterloo narrada per Stendhal a «La cartoixa de Parma»: un conjunt caòtic de fogonades, de fum, sang, pólvora, gent anant amunt i avall, escenes de vida i mort sense guionista… La batalla es comença a entendre molt després de la batalla, a través de tots els relats complementaris que es van ordenant i que tard o d’hora formen un dibuix més o menys coherent.
Ara estem en el moment del fum, dels esclats de llum, de la fúria, de les paraules gruixudes, de les estratègies de supervivència, dels shows estèrils per dissimular, quan ningú no vol ni pot moure’s del lloc que li ha tocat. Quan tothom sap que tard o d’hora ens acabarem movent tots: res no serà igual quan el fum es vagi esborrant i aparegui el paisatge de després de la batalla. Perquè això va d’un paisatge del futur i no del passat: aquesta és la tensió de fons, això és el que està en joc, un canvi catastròfic per a uns i esperançador per a uns altres.
És el temps del llarg bloqueig, de l’immobilisme. De consolidar posicions i de no moure’s ni un mil·límetre. I això tant val per als jutges ultranacionalistes del Suprem com per als activistes que tallen carreteres o carrers: estem en la fase de la guerra de trinxeres i de bombardeig, a l’estil de la I Guerra Mundial. Qui cedeixi un pam de terreny està fotut, però el preu a pagar finalment pot acabar essent demencial: qui aguanta, guanya.
La clau de la funció que s’està representant la té el funambulista Sánchez, un polític sense principis però farcit d’ambicions, un jugador de cartes que ha entès que no té res a perdre i que juga a la ruleta russa sense manies. En el joc l’acompanya Iglesias, un altre que no té res a perdre i que, coherentment, s’ho juga tot desacomplexadament. Per entendre’ls, cal entendre el joc, les passions, els vicis obscurs, els desitjos, els autoenganys, que acompanyen el joc. Juguen fort, les cartes els importen poc, saben que això va de guanyar o perdre sense matisos: ho tenen assumit.
Després hi ha els jugadors restrenyits, els que juguen sense perdre mai de vista un modest balanç de pèrdues o guanys. Aquí ens situem la majoria, els que no juguem a «Cèsar o res».
Són dos models absolutament diferents, amb els seus pros i contres. Una de les estratègies és més excitant, perquè es mou a dos mil·límetres de l’abisme. L’altra és més mesurada i contradictòria, més calculada, més poruga i prudent.
Podríem dir que una és més catalana i l’altra és més espanyola, simplificant molt, molt, moltíssim. Una més heroica i èpica, l’altra més pragmàtica i punyetera.
En aquest temps de bloqueig ens hi estarem una llarga temporada. Sánchez, que no té fusta d’estadista, no aconseguirà bastir un projecte hispànic prou fort com per arrossegar-nos altra vegada a la cleda autonòmica, disfressada de federal però desactivada en els seus aspectes més perillosos. Tampoc no aconseguirà controlar les pulsions ultranacionalistes espanyoles que ell mateix ha contribuït a excitar: la bèstia l’acabarà devorant.
Però Sánchez té una cosa que no té ningú: el temps.
Un, dos, tres anys, no gaire més. Aquest és el temps de bloqueig fins que l’ultranacionalisme espanyol «pata negra» torni a governar Espanya i entrem en una nova fase, la de confrontació dura. Sánchez és un parèntesi. El que ve és Vox i Franco, l’Espanya eterna, amb la qual xocarem cada vegada amb més duresa, perquè està assetjada, esverada, alarmada i histèrica.
És la fase de desgast, de veure qui aguanta més, de comprovar qui és capaç de sumar més, de mesurar forces. A la vella Espanya, qui aguanta, guanya. I això acabarà en clau espanyola, tràgica i patètica, dolorosa i traumàtica, si volem que comenci un dia en clau catalana, ibèrica i europea. Sánchez és només un capítol del bloqueig, el pròleg del torcebraç definitiu que vindrà…
