Aquesta setmana ha estat reveladora. Hem sabut a través dels estudis serològics que només un 5% de la població de l’Estat espanyol que ha patit els efectes del coronavirus té anticossos. Per tant, els números són fàcils de fer: encara hi ha un 95% de la població que no és immune. Ai las! No és poca cosa, no troben? Això vol dir que, entre moltes d’altres coses, encara estem molt desprotegits i que, a més, “el bitxo” és molt més greu, molt menys contagiós, molt més perillós i molt més letal del que tothom havia previst. Al principi de la pandèmia, ens vàrem creure -perquè així ens ho van transmetre- que era com una grip i que tot el que estava passant a la Xina no arribaria a Catalunya. En canvi, ara hem vist que la realitat de la Covid-19 és molt tossuda, és molt greu, ens ha canviat profundament la vida i ens queda molta feina per fer.
I també hem vist que el virus no és només cosa dels professionals. La Covid-19 ens apel·la a tots. Per què? Doncs perquè més enllà del que ens diuen els polítics i els científics, i de les mesures que s’imposen i es modifiquen quan convé -perquè s’han explicat malament, perquè el BOE publica una cosa diferent o bé perquè hi ha un lobby que ha fet la pressió suficient com per canviar-les-, el coronavirus ens posa a tots davant del mirall. I ho fa perquè la Covid-19 és aquí i sembla que hi serà durant una època llarga. Per això, hem d’entendre que haurem de conviure amb un risc de rebrot (sigui ara, o a la tardor) i haurem d’assumir que hem de canviar conductes que abans teníem incorporades com a “normals”.
El virus apel·la al nostre civisme i a la nostra responsabilitat. Hi ha accions que ningú no pot fer per nosaltres! Els científics batallen amb la recerca d’un medicament i una vacuna; els metges, les infermeres i tot el personal sanitari ens cuiden quan estem malalts; els serveis essencials ens han abastat durant el confinament.. Però d’ençà que hem començat a sortir de casa, ens toca a tots nosaltres assumir el compromís. I malgrat és evident que després de seixanta-tres dies de confinament volem guanyar quotes de la llibertat perduda; estem preocupats per com serà això que han anomenat la “nova normalitat”; estem capficats per com aquesta nova manera de funcionar ens retallarà els drets; volem recuperar la tranquil·litat d’estar sans; volem recuperar el contacte social amb amics i familiars; i necessitem que es recuperi l’economia, no s’hi val a badar. I dic badar perquè el sacrifici no és tan gran com algun desassenyat vol fer creure. No en va, utilitzar la mascareta, mantenir la distància solidària -concepte meravellós que he sentit a la Dra. Anna Llupià (metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública de l’Hospital Clínic al programa Els Matins de TV3)- i respectar fases, horaris i espais, no és pas tan difícil. És assumir que com a ciutadans i ciutadanes hem de ser cívics i responsables al mateix temps que solidaris amb els nostres vilatans, amics i familiars. En fi, que ens toca cuidar-nos entre tots. No troben que val la pena fer-ho bé?
