No fa gaire anys algunes feministes advocades van plantejar la idea de la “necessària despenalització de l’avortament”. No es referien a la lluita per aconseguir que l’avortament no fos delicte −lluita que ja estava als carrers des d’anys anteriors−, sinó a la necessitat de treure l’avortament de l’àmbit de la llei: del codi penal i de la legislació en general. Calia això perquè els homes, amb les seves eines, deixessin de decidir sobre els cossos de les dones.
Avui, mentre el Partit Popular en veu del seu líder segueix empenyent per tornar a la llei de l’avortament de fa dècades, sembla evident que aquelles advocades tenien tota la raó i més: més, perquè no només caldria treure l’avortament de l’àmbit de les lleis, sinó tot allò que passa amb els cossos de les dones. Sí, perquè sembla un malson però és real: corren pel món moltes bèsties ferotges que s’ajunten en grups i violen dones, d’altres que s’encaputxen per fer-ho soles, n’hi ha que les maten a casa o pels carrers dels pobles i ciutats i fan desaparèixer els cossos morts i n’hi ha unes, de bèsties, també, que abusen sexualment de menors nenes i nens durant anys dins els monestirs, les escoles i les famílies.
Tenen lleis, però, totes aquestes bèsties.
Lleis que les protegeixen, perquè hi ha arquebisbes que parlen de Déu i de llei divina els diumenges des d’un púlpit, i disculpen les bèsties. I hi ha jutges, a les audiències i als tribunals, que absolen, que només renyen o que castiguen poquet les bèsties ferotges quan una dona amb discapacitat, per exemple, “no s’ha resistit prou” en una violació en grup.
Montserrat, Diòcesi de Tarragona, Blanes, Sabadell, Horta, Poble Sec, Lleida: violacions en grup, violacions a menors, violacions d’un encaputxat, denúncies d’abusos sexuals durant anys… i tot això, només, aquesta setmana.
Vicki Bernadet deia avui quan l’entrevistaven que la idea aquesta que “a mi no em passarà” i els números de la quantitat de nenes (entre un 23 i un 25%) i nens (entre un 10 i un 15%) abusats no quadren.
I no: no quadra això de “la meitat de la població”. No quadra que hi hagi tantes i tantes bèsties ferotges que semblin persones humanes, i no quadra que hi hagi lleis, jutges de la terra i jutges del cel que les protegeixin, encobreixin i empoderin.
I jo diria que ja no hi ha temps de comprar milers i milers de miralls perquè cada home s’hi miri i es pregunti quants cops va abusar d’una persona menor, quants ha maltractat dones, o quants ha banalitzat, rigut o encobert tanta bestialitat. Diria que no tenim temps, ni tan sols, d’enfadar-nos amb arquebisbes i amb jutges. Se’ns ha esgotat el temps de seguir pensant que hem de creure que reformant les lleis, potser…
Reprenem a la idea radical de la “despenalització”: decidim nosaltres com volem sobreviure i quines vides sense violències volem.
Les bèsties ferotges, entre tant, a les gàbies o a les muntanyes despoblades!
