Aquests dies estan sent decisius… Des que va començar l’aventura del procés que molts han pronosticat que tot això acabaria amb una abaixada de pantalons. Fins i tot els sobiranistes més abrandats, en acabar les tertúlies, m’ho deixen en veu baixa: ‘això va camí d’un acord’, tot vaticinant l’arribada d’una tercera via, un camí d’enmig que satisfés tant la unitat d’Espanya com l’afany català de més autogovern.
Però han passat els mesos, i ja els anys, i hem vist dues coses: ni el sobiranisme s’ha arronsat —no ha temut querelles ni demandes ni enjudiciaments ni amenaces més o menys evidents—, ni l’espanyolisme ha fet cap oferta amb cara i ulls que doni gens de versemblança a un pacte o acord de mínims que aturi el viatge cap a l’estat propi. Hauria estat senzill asseure’s a negociar incompliments o més finançament; hauria estat senzill concedir un referèndum i fer campanya seductora, i probablement falsa, pel No a la Catalunya independent —amb un Sí que signifiqués reforma constitucional, per exemple—; hauria estat fins i tot enraonat modificar la Constitució, o fer alguna mena de gest simbòlic, carregat de Corredor Mediterrani o d’altres bagatel·les.
Però s’ha elegit la via del poder. Espanya no sent que hagi de cedir res perquè té la paella pel mànec; no sent que hagi de fer cap mena de concessió. Cap ni una. Al contrari: davant la dissidència, s’encenen tots els mecanismes de defensa, i es posa fins i tot en qüestió l’estat de dret, el principi de igualtat davant de la llei, la presumpció d’innocència, etc. Abans regressió que cessió.
El procés català no només ha polvoritzat partits, espais i carreres polítiques sinó que ha obert sanament les esquerdes d’un sistema que mai no va ser impol·lut, que continuava carregat de rèmores franquistes i autoritàries, fins i tot amb un cert regust de fonamentalisme religiós disfressat de no sé quin moralisme de fireta. I al qual abeuren i celebren els periodistes i articulistes apadrinats per la xarxa de fidelitats de sempre, amb el seu moderantisme de saló, totalment fallit perquè ens ha deixat a massa de nosaltres a l’estacada.
Catalunya està obligant la política espanyola a madurar, a assumir els deures d’una democràcia liberal europea homologable. No és estrany que no se’n sàpiga desfer; és el primer cop, des de la mort de Franco, que toca posar-se a fer política amb majúscules, i sense cotxes bomba esclatant a les cantonades. I això els ve molt gran. Catalunya, el que necessita i obliga, és excessiu per a mentalitats i maneres de fer que estan més a prop del caciquisme del XIX que no dels reptes de l’època del populisme de la por. No s’han sabut adaptar, com si s’ha fet des de Catalunya; l’estat propi no és res més que una conseqüència de la necessitat de posar-se al dia, de tenir els instruments idonis per enfrontar els reptes que es van presentant amb més garanties. Espanya queda enrere, l’obsolescència carrinclona de casinet.
Tota la repressió al 9N té com objectiu centrar el debat en la legalitat: no és possible ni el referèndum unilateral ni la independència que se’n pugui derivar perquè no estan d’acord amb “l’ordenament jurídic vigent”. Això és ben veritat. El problema és que l’ordenament vigent començarà a ser un altre ben aviat, i llavors tot serà qüestió d’una aposta política, és a dir, de força i fidelitat a un acord: el ciutadà haurà de reconèixer les institucions catalanes com les úniques que tenen legitimitat democràtica a Catalunya.
Arribarà un dia en què allò il·legal no serà allò que ara és desobediència o infracció directa, sinó que allò il·legal serà seguir perseguint els nostres polítics perquè ho diu un tribunal que esgrimeix una sentència basada en una legalitat que aquí ja no té recorregut ni validesa. Almenys aquest és el pla.
Estem fent Espanya il·legal; és una manera crua de dir-ho, però certa en el fons. Haurem de triar entre aquesta il·legalitat nostra o seguir suportant la llarga il·legalitat espanyola —que jo remuntaria fins a l’any 1936.
Com hem dit repetides vegades, però, crec que és impossible que no s’acabi usant la força armada, la policia o l’exèrcit i les detencions més o menys en massa. Estem a la Turquia catòlica, dit sense paranoies: ens ofega l’Opus Dei rere les bambolines. Per desgràcia, aquest soroll de sables i de 155 està a l’aire que respirem, s’ensuma rere les proclames, les declaracions. L’apel·lació buida a la legalitat només és la màscara que amaga, de moment, les ganes d’usar la força per fer callar una aspiració legítima, liberal i familiarment pacífica.
El Consell de Garanties Estatutàries ho diu clarament: tot això és il·legal, cosa que ja sabíem… Anar-se’n d’Espanya de la manera en què ho estem fent és ‘il·legal’, sí… Quina sorpresa, oi? Però… I què? Que ho digui un òrgan català tan important… És un gol en pròpia porta?
Aquests juristes no preveuen el triomf del futur estat català, doncs? No s’estan potser cobrint les espatlles davant del que potser ensumen: que el Parlament i el Govern perdran aquest pols? Ai. El President Puigdemont diu que les partides pel plebiscit estan avalades, encara que no així la norma legal, els pressupostos, que els han de donar embranzida i cabuda normativa. No sé. Un embolic. Preparin-se vostès per quan arribi la Llei de Transitorietat Jurídica. Una temporada a l’infern.
Els fets cantaran quan arribi l’hora, doncs. La legalitat és el de menys, perquè estem parlant d’urnes, vots, creació d’un estat: la legalitat ve després, no abans: la legalitat és el que tindrem en guanyar el Sí, abans tenim un camí pedregós i ple de trampes, clotades que elabora l’estat i forats que anem cavant-nos nosaltres mateixos, fent-ho tot una mica massa difícil, sovint per pur narcisisme (o envegetes).
Si no hem aturat la música amb les resolucions del TC tampoc no tancarem la barraca ara, davant d’un dictamen que tampoc és vinculant. Aquests dies estan sent decisius… Dies de frontera.
