En tot el món, som uns quants que creiem que la solució al problema d’Israel i Palestina és l’existència de dos Estats, un al costat de l’altre, i que tant de bo això hagués estat acceptat pel món àrab l’any 1947. Aquesta és l’opinió oficial dels Estats Units, de la Unió Europea i de la major part de la comunitat internacional. És l’opinió majoritària dels israelians i la comparteixen molts palestins. Hi ha sectors israelians minoritaris que creuen que només hi hauria d’haver un Estat, jueu, entre el Jordà i el mar. I una part important de la resistència palestina, sobretot la d’arrel religiosa, com Hamàs, creu que només ha d’haver-hi un Estat, una república islàmica. Finalment, hi ha un corrent que pensa que ha d’haver-hi un sol estat de caràcter binacional. I alguns s’imaginen una mena de competició demogràfica intercomunitària a veure qui genera més habitants propis i tenyeix més a favor seu aquest Estat únic.
Per als qui creiem en els dos estats, que som majoria a tot el món, el discurs de Benjamin Netanyahu acceptant aquesta idea va ser una molt bona notícia. Perquè no era obvi: alguns dels partits del seu govern representa que no hi creuen. Certament, Netanyahyu accepta la teoria dels dos estats amb condicions. Tothom ho accepta amb condicions. Tenir dos Estats en guerra permanent no és negoci per ningú. S’han de resoldre problemes. I Netanyahu ha posat condicions allà on sap que hi ha problemes.
El primer problema per als dos Estats són les fronteres. Per on partim. Tots plegats hem sacralitzat les fronteres anteriors al 1967, que són de fet les línies d’alto el foc de la guerra del 1948. Són una convenció. És lògic que les dues parts vulguin discutir les fronteres, en funció de la realitat. I això compta problemes rellevants, sobretot pel que afecta Jerusalem. Dos Estats? És clar. Però abans d’agafar les tisores posem-nos d’acord per on passen les ratlles.
Hi ha més problemes. El principal, que els dos Estats es reconeguin i es garanteixin mútuament la seguretat. Sembla lògic que Israel condicioni l’acceptació d’un estat palestí al fet formal de ser reconegut per aquest Estat i al fet pràctic de no ser atacat per aquest Estat. Desmilitarització? És una de les maneres de dir-ho. En tot cas, recull un problema de fons. La seguretat.
Queda una última qüestió. Quan hi hagi dos Estats, es passin per on es passin les fronteres, no quedaran tots els jueus a una banda i tots els àrabs a l’altra. És impossible. Estan barrejats i ho han estat sempre. Israel sempre ha tingut ciutadans àrabs. I històricament hi ha hagut sempre presència jueva a territoris que quedarien dins de l’estat palestí. Se suposava que no es tracta de moure població de lloc, d’expulsar gent de casa seva. Ni els àrabs de Natzaret ni els jeus d’Hebron. Ni a ningú de Jerusalem. Doncs s’ha de trobar una solució complicada i sofisticada. Que no és en cap cas l’existència de dos territoris homogeneitzats ètnicament. Ni en una direcció ni en l’altra. Netanyahu també en va parlar, d’això. Els problemes estan ben diagnosticats. La gran línia terapèutica, els dos estats, també està establerta. Només queda discutir els immensos serrells, acceptar la teràpia i aplicar-la.
