Un any després, l’escenari català s’ha bellugat ben poc. El Govern sorgit de la victòria independentista aguanta, mal que bé, les discrepàncies estratègiques entre Junts per Catalunya i ERC, que necessiten aprovar els pressupostos amb la CUP a l’oposició. I, a Madrid, un escenari paral·lel, amb un govern del PSOE que, si vol arribar al 2020, necessita imperiosament els vots dels independentistes catalans. Totes les peces d’aquest tauler podien saltar pels aires en cas que Barcelona s’hagués enfonsat en una espiral de violència. Però no ha passat.
Així les coses, els governs de Madrid i Barcelona poden mantenir viva la possibilitat d’aprovar-se els pressupostos mútuament -una oportunitat també per als números d’Ada Colau- i la política de desescalament pot mantenir-se, ni que sigui unes setmanes més. Els presos polítics també hi han contribuit, abandonant la vaga de fam i encoratjant públicament el diàleg. Els CDR’s i la CUP han evidenciat la seva estratègia d’oposició al carrer i els Mossos han superat el 21D amb polèmica, però no més de la que ja hi havia.
En definitiva, el consell de ministres ha passat per Barcelona com els americans de Berlanga, sense aturar-se ni proposar res. La diferència és que, vista la seva feblesa, Pedro Sánchez no se’n pot anar gaire lluny.
