BENEIR LA PALMA, FENT CAS OMÍS A LA PEDERÀSTIA

"La crisi de l'Església davant els casos d'abusos a menors pot ser una oportunitat per fer net i espolsar-se del damunts un piló d'indesitjables, una oportunitat per demostrar al món que en l'Església no hi caben silencis ni mitges tintes"

R, de Relativisme; «Vivim en una època de dictadura del relativisme».
(Romà Casanova, bisbe de Vic).

La Catedral de Vic ja no s'omple a vessar com fa uns anys. Ni per diumenge de Rams. La feligresia, més aviat esquifida, distreta i poc entregada comparteix banc amb turistes encuriosits que s'aixequen, de tant en tant, després d'enquadrar amb l'ull enganxat a la càmera de fotos un dels majestuosos murals de Josep Maria Sert.

En la seva homilia, en Romà Casanova, bisbe de Vic –més conegut pel seu aspre tarannà, amb poca sintonia amb el tradicional caràcter de la capital osonenca i comarques–, va lamentar profundament que la societat actual visqui sotmesa a la "dictadura del relativisme". Una lluita contra el relativisme de la qual també en fa bandera Benet XVI. La veu "relativisme" fa referència a una tendència segons la qual no es pot conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu. I la veritat, com deien el sofistes, està en relació amb el subjecte que creu tenir-la. És a dir, que les coses seran blanques o negres no pas perquè la blancor o la negror en siguin un atribut propi fora de dubte, sinó en funció de les circumstàncies, l'atzar, o simplement de la murrieria del personal.

La del bisbe de Vic va ser una solemne al•locució centrada insistentment a condemnar sense pal•liatius "les grans manifestacions de la mort i del pecat: l'avortament, l'eutanàsia i el terrorisme", va dir. Sorprenentment, ni una sola referència, en canvi, als casos de pederàstia i d'abusos sexuals a gran escala al sí mateix de l'Església i que han estat causa de sofriment per a tantes persones –centenars–, durant dècades. Res a dir sobre aquest altre tipus de mort, la mort en vida d'un infant.

Sóc de les que pensa que la crisi de dimensions globals a la que ha de fer front l'Església catòlica arran dels múltiples casos d'abusos a menors en els que estan implicats desenes de capellans d'arreu del món podria ser més una oportunitat que no pas una amenaça per a ella mateixa. Una oportunitat per fer net i espolsar-se del damunt un piló d'indesitjables que no haurien de poder aspirar a cap altra cosa que no sigui la que els pertoqui després d'haver passat comptes amb la justícia. Una oportunitat per a demostrar al món que en l'Església no hi caben silencis pusil•lànimes, mitges tintes ni raons d'estat. Però tampoc en això no es percep en el Papa i els seus ministres ni el lideratge, ni la coherència, ni el coratge propis del jueu que fa dos mil anys va portar fins a les darreres conseqüències el seu anunci d'un nou regne de justícia. I sembla, en definitiva, que tampoc alguns bisbes més pròxims poden escapar-se dels tentacles de la dictadura implacable del relativisme que condemnen a cop de bàcul. No reconèixer obertament i sense vagues justificacions que tot plegat és un error colossal i un mal major és, també, un gran acte de relativisme que, certament, perjudica a tota la comunitat.

 
 

Comentaris