És ben coneguda la pregunta que, per tal d’escatir-ne la veritat, es fan totes les policies del món cada cop que investiguen un crim: qui n’és el principal beneficiari? Quan tenen aquesta informació, la investigació fa un pas de gegant i, normalment, fins i tot encara que el mort hagi estat conseqüència d’un dany col·lateral, el culpable o culpables són fàcilment desemmascarats.
De crims polítics, se’n perpetren tants o més arreu del món que de crims físics. La diferència és que els primers són molt més hipòcrites, maquiavèl·lics i sibil·lins que els segons. Són crims més nets i polits, sense els enutjosos esquitxos de sang que obliguen a dur la roba a la bugaderia. Els crims polítics responen sempre a interessos electorals i de poder en què les persones són simples cromos que determinades formacions intercanvien per afavorir-se mútuament. Per exemple, si jo sóc la Metròpoli i d’entre els candidats a governar una colònia rebel n’hi ha un que em sembla altament perillós per la seves idees insubmises i vull que el govern estigui ocupat per un de més dòcil que em promet un parell de generacions d’obediència, és obvi que tant a aquest segon personatge com a mi ens fa nosa el mateix candidat. Jo, doncs, li alliso el camí, i ell, més enllà dels discursos de rigor de cara a la seva galeria perquè no se li vegi el llautó, no m’esvalotarà l’aviram independentista, ans al contrari, me l’entabanarà dient-li que ara no toca, que ara toca fer bondat, que ara cal ampliar la base, perquè l’emperador actual és el millor opressor que poden tenir. És així com, gràcies als submisos de torn, jo, la Metròpoli, mantinc intacte el meu poder i aconsegueixo dividir i mantenir a ratlla els moviments d’alliberament de la colònia insurgent.
I Catalunya on queda, en tot això? Ah, amics! ‘Catalunya’ és només una paraula discursiva, un mot jòquer que serveix per a tot. “No renunciem a la independència!”, criden els cínics mentre fan més fort l’opressor tot dient-nos que ara, l’estaca a la qual estem tots lligats, és una ‘estaca amiga’, una “estaca d’esquerres”. Doncs us ho diré, francament: a mi, aquesta gent, em fa venir basques.
L’Estat espanyol és un Estat amarat de feixisme en tots els seus organismes, absolutament tots, i el judicial és un dels més significats. El seu historial parla per si mateix, i també en parlen les contínues reprovacions que rep de les Nacions Unides i del Tribunal Internacional de Drets Humans. Un Estat així, un Estat torturador, que va crear una banda terrorista, que no té escrúpols a apallissar i empresonar la dissidència, que criminalitza els adversaris enutjosos i que fabrica proves falses contra ells, no té cap autoritat moral per fer res en aquesta vida. Així neix l’operació Laura Borràs, que és, en definitiva, una branca de la coneguda ‘Operación Cataluña’. Espanya s’ha adonat que l’independentisme és irreductible i imbatible electoralment, i davant d’aquesta evidència ha pres la decisió de tirar pel dret i inhabilitar des de Madrid tots els candidats que no li semblen prou submisos. Com és lògic, no pot fer-ho per la via política, perquè seria una acció feixista massa explícita que posaria en una situació molt incòmoda la Unió Europea. Per això ho fa per la via judicial. Són els tribunals franquistes, doncs, començant pel Tribunal de Comptes, els que li fan la feina.
I qui és el Tribunal de Comptes, a través del qual Espanya persegueix Laura Borràs? Doncs un organisme que ha estat denunciat pels vincles dels seus membres amb el feixisme. Un d’ells, fins i tot ha arribat a dir que no exclou un bombardeig sobre Barcelona. En aquest sentit, recomano mirar el vídeo de només dotze minuts, elaborat per Marta Sibina i Albano Dante Fachin, que explica diàfanament les maniobres d’aquest ‘Tribunal’ per imposar fiances milionàries contra els membres del govern català per la Consulta del 9-N i el referèndum de l’1-O. Estem parlant d’individus vinculats no sols al PP i al PSOE, sinó també a les empreses de l’IBEX35, enemic declarat de la independència de Catalunya. Un altre aspecte que mostra també el vídeo és la connivència d’aquest tribunal amb la corrupció dels governs del PP i del PSOE.
La justícia espanyola és una justícia corrupta, franquista i ultranacionalista, com ho és l’Estat al qual pertany, i tota acceptació de les seves sentències polítiques no hauria de merèixer el més mínim respecte per part de les persones i dels partits veritablement demòcrates. Hom dirà que no tots els juristes espanyols són feixistes, i és veritat. Però deixant al marge algun jutge jubilat i els advocats defensors dels presos i dels exiliats polítics, quins col·lectius de juristes demòcrates han denunciat públicament la violació sistemàtica dels drets humans per part dels tribunals espanyols? Quin moviment de juristes ha plantat cara amb totes les conseqüències a aquesta justícia turca? Cap ni un! Tebior, molta tebior. Doncs bé, en aquesta vida, no hi ha res que faci tants còmplices com el silenci.
Pel que fa a nosaltres, els sotmesos, els càlculs partidistes que tenim entre mans per gestionar les engrunes de la captivitat resulten esperpèntics. Són càlculs miserables que no fan res més que intentar dividir-nos. Les jerarquies entre captius són l’eina principal de l’opressor, i els intents d’establir-les entre Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP provoquen vergonya aliena. És com veure tres persones dins d’un cotxe amb el motor engegat en un garatge tancat que, en comptes d’aturar el motor, baixar del vehicle i obrir la porta, es dediquen a barallar-se entre elles totalment indiferents a la tragèdia que els ve al damunt. Cal ser ruc, Déu meu!
La decisió de dos partits independentistes de no votar al Congrés espanyol ni a favor ni en contra que Laura Borràs sigui jutjada pel Tribunal Suprem és d’aquelles que passen a la història. La prova està en la necessitat que ambdós partits tenen de justificar-se dia rere dia. Però inhibir-se davant d’una agressió espanyola com aquesta equival a legitimar-la. I no serveix la cínica excusa de dir que encara que haguessin votat en contra Espanya té majoria. Un nivell d’argumentació intel·lectual tan baix, no, si us plau. Per més que aquests dos partits hagin intentat encobrir-ho amb retòrica i més retòrica, per a la història quedarà que van legitimar la justícia espanyola i que la inhabilitació de Laura Borràs els fa un gran favor electoral. Quan es produeix una agressió, tota inhibició és legitimació i complicitat amb l’agressor. Ponç Pilat, quan va fer la seva famosa rentada de mans per no haver de dir que SÍ ni que NO, estava segellant la seva complicitat amb els crucificadors. La resta és literatura, perquè com deia Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Per això són tan reprovables aquestes declaracions de Gabriel Rufián llançades com un dard enverinat contra Laura Borràs: “No hi ha d’haver cap ombra de dubte quant a corrupció o irregularitats administratives a l’independentisme”. Corrupció, diu? Quina corrupció? Irregularitats? Quines irregularitats? Com pot una justícia corrupte i franquista determinar res de res? Amb quin dret? Optar pel “ni SÍ ni NO” és covardia i complicitat amb Espanya i amb la seva justícia turca a costa d’un adversari electoral com Laura Borràs, que amb el seu talent, intel·ligència, oratòria, carisma i personalitat ha posat en evidència les immenses mancances intel·lectuals de tantíssims ‘oradors’ catalans i espanyols del Congreso. Molt apropiats per a una taverna del port, però bufonescs en un Parlament. La irregularitat és que els captius no estiguin units contra l’opressor i contra totes les seves agressions. Totes les agressions! Tot atac espanyol a Junts per Catalunya és un atac a la CUP i a Esquerra, tot atac a Esquerra és un atac a Junts per Catalunya i a la CUP, i tot atac a la CUP és un atac a Esquerra i a Junts per Catalunya. I el que és corrupció és donar el més mínim crèdit a les clavegueres jurídiques i franquistes espanyoles. Això és corrupció, senyor Rufián. Les seves paraules, per exemple, són corrupció. Sí, corrupció, perquè subordinen el poble català i els seus representants polítics a la justícia espanyola, que és l’antítesi de la justícia. Vostès i la CUP parlen d’unitat? Unitat, i escampen el dubte sobre Laura Borràs i la deixen sola perquè la devori Espanya? Ni els búfals fan això. Ni els búfals deixen sol un dels seus quan l’ataquen les lleones. El seu vincle és tan fort que mai no lliuren un sol búfal a la ‘justícia’ dels seus depredadors.
La nació catalana no viu en democràcia perquè està sotmesa a un sistema polític que no és el seu. Per viure en llibertat, Catalunya necessita deixar d’estar sotmesa a les lleis espanyoles i promulgar les seves pròpies lleis. Cap poble no és lliure si no té una justícia pròpia. Catalunya, per poder ser lliure, necessita una justícia pròpia, necessita una justícia catalana.
