Els bars, els pobles i la improvisació

"Si les mesures us semblen lògiques en termes generals, que es com més fàcilment es fa política des del Govern, sense diferenciar territoris, és que porteu unes ulleres urbanocèntriques"

Corria el mes de maig i encara estàvem mig confinats quan el Govern ja parlava d’una molt probable segona onada de contagis per Covid-19 a la tardor. D’això fa uns cinc mesos i, efectivament, ara l’estem surfejant. El risc de rebrot és elevat i, a diferència de Madrid i el negacionisme de la seva dreta al govern, aquí s’han pres mesures contundents per contenir la pandèmia. Des del punt de vista científic, epidemiològic, sembla assenyat i coherent limitar la mobilitat social. Ara bé, el transport públic és una llauna de sardines cada matí. Es veu que per treballar no cal distància, per les relacions socials, sí. Definitivament el virus entén de classes.

Les darreres mesures decretades afecten sobretot uns sectors molt concrets –la restauració, els centres d’estètica, la cultura–  que tot just ara aixecaven el cap. Un cop més, recau sobre els treballadors i autònoms el pagament d’una mesura que beneficia a tothom. Allò just, si cal parar, seria que parés tot amb ells. Cal suspendre el pagament dels lloguers, hipoteques, préstecs i subministraments. Si uns pocs han d’assumir el cost, que això no signifiqui patiment per ells.

I és que, si la mesura és en benefici de tots, que paguin ara aquells que més tenen, aquells que van ser rescatats amb diners públics. Si ens hi va la salut a tots, que ho assumeixin els bancs i les empreses energètiques, que ells tenen beneficis milionaris i els treballadors i autònoms només es preguntem si aguantaran o tancaran definitivament. No seria això una mesura de justícia social, solidària, per posar la vida al centre?

La manca de previsió de mesures econòmiques i socials per no deixar ningú enrere és una greu irresponsabilitat del Govern i signe de la constant improvisació durant la pandèmia. El vicepresident econòmic ha tingut cinc mesos per preveure la quantia i el mecanisme de les ajudes pels sectors afectats, i no ho ha concretat. La consellera de la presidència ha tingut cinc mesos per desenvolupar la reforma del Codi Civil que exempta el pagament dels lloguers –si l’Estat li deixa fer-ho, perquè és competència seva–  i tot just ho ha anunciat ara. En el mentrestant, un conseller d’interior que demana que denunciem als nostres veïns fent de policia de balcó, en lloc de fer pedagogia per una ciutadania conscient. No atemorida, no delatora.

 

Que podria fer-se pitjor no ho digueu als que han de tancar el negoci quinze dies, millor concreteu immediatament el salvavides econòmic que necessitaran els milers de famílies afectades. I si les mesures us semblen lògiques en termes generals, que es com més fàcilment es fa política des del Govern, sense diferenciar territoris, és que porteu unes ulleres urbanocèntriques. Des dels micropobles ens preguntem quin sentit té tancar els únics centres socials que tenim quan la mobilitat és testimonial i els habitants són tant pocs que esdevenen un grup bombolla ells mateixos.

Fa molts mesos que els confinaments se succeeixen i la vida social es restringeix. La nova normalitat deu ser haver de relacionar-se altrament. Als pobles petits, en forma de solitud imposada a la gent gran que viu sola, de videotrucada sense fibra òptica en una pantalla minúscula, de veure passar el temps i els veïns amb mascareta a dos metres en uns carrers deserts pel despoblament. Si ja costa trobar un sentit a tot plegat, si costa imaginar com i quan acabarà, imagineu-vos com és haver d’assumir unes mesures pensades per les urbs, allunyades de la realitat del món rural. La injustícia de tenir menys recursos i que ara s’igualin condicions. Això sí, en forma de restriccions.

Un cop més, i n’he perdut el compte ja, allò que ningú pensa en aquesta segona onada són les conseqüències emocionals de les noves mesures. La por a perdre la feina, a tancar el negoci, a saber com pagar les factures. La tristesa, la ràbia, l’estrès, la decepció, la solitud. El no poder més, el no saber-ne més. La incertesa del futur. I és que, al final, unes bones mesures epidemiològiques que no estan acompanyades de les corresponents mesures econòmiques, socials i territorials, per a massa gent no són bones. Sobretot quan es podien preveure.

 

Comentaris