La guerra contra l’independentisme no té límits i les clavegueres de l’estat són enormes i estan molt podrides. Aquesta és la conclusió a la qual s’arriba després d’escoltar les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, que aquesta setmana ha filtrat el diari digital Público. I és que de les notícies publicades es dedueix la intenció de Fernández Díaz -una de les persones de més confiança de Mariano Rajoy- d’empastifar, inventar i manipular tot allò que sigui possible per fer la guerra a l’independentisme català. I també se’n desprèn la sensació que tenen els interlocutors d’impunitat absoluta, d’actuar amb una arrogància desmesurada, amb una superioritat exagerada, que el porta a deixar anar una vegada i una altra que pot fer ús de l’aparat de l’estat sense cap mena de complex.
És la mateixa actitud que té el cap de l’Oficina Antifrau, qui va gosar comparèixer ahir al Parlament -la institució que el va escollir i li va fer confiança- amb un inacceptable posat de pinxo provocador. De Alfonso va reivindicar la seva noblesa i la seva rectitud de manera cínica i pornogràfica, carregant contra els diputats i fent veure que són els representants dels catalans els que han fabricat una conspiració contra la seva persona. Amb la seva intervenció es va convertir en el màxim representant de la fanfarroneria pròpia de la marca Espanya i va demostrar que o està molt segur de què a Espanya hi ha algú que el protegeix a capa i espasa, o bé se sent acorralat i intenta sortir de la institució com un “grande y con honores”. Comptat i debatut, aquest assumpte fa molta pudor i vulnera totes les normes bàsiques de l’exercici de la democràcia. També demostra que l’ estat és capaç de qualsevol cosa per combatre les idees. A mesura que passi el temps, coneixerem més informació i probablement tornarem a escandalitzar-nos. Tanmateix, a l’hora d’escriure aquest article ja podem parlar d’algunes certeses.
Primera certesa. L’escàndol del qual parlem és una gran barroeria política. Pel fons i per la forma. Pel fons, perquè es tracta d’un dels escàndols polítics més importants que no s’hagi conegut mai d’ençà del GAL. I per la forma, perquè el PP està fent una gestió de la informació tan penosa i vergonyant com la que va fer després de l’atemptat de l’11M. El fet que després de gairebé 72 hores de l’esclat de l’escàndol encara no hagi dimitit ningú és repugnant i és una llosa enorme damunt l’Espanya que comença a ser qüestionada en alguns mitjans de comunicació internacionals.
Segona certesa. L’estat espanyol no sap que en democràcia les idees es combaten amb idees i no entén que l’independentisme no es rendirà davant la utilització de les clavegueres. No ho va fer en el passat i no ho farà ara. Fixin-s’hi bé. Una casualitat meravellosa ha volgut que aquest escàndol esclati durant els mateixos dies que un estat, el Regne Unit, permet que la seva ciutadania decideixi sobre si vol romandre a la Unió Europea o no. Oi que és una mostra molt bonica d’exercir la democràcia? A només dues hores d’avió hi ha un territori que va permetre que els ciutadans escocesos decidissin sobre la seva independència i que ahir va fomentar que tot l’estat opinés sobre la seva permanència o no a la Unió Europea. Potser seria convenient que David Cameron donés algunes lliçons de democràcia al president Rajoy, ja que tots dos són conservadors, i que li expliqués que la seva actitud és més pròpia del segle XIX que no pas de l’actualitat.
Tercera certesa. Aquesta és una bona lliçó per a Catalunya. I és que ara que som a mig camí d’un procés que ens ha de dur a construir un estat, casos com aquest ens haurien de prevenir sobre què no hauríem de fer en el futur estat català. El dia que Catalunya tingui un estat haurà de fer-ho molt millor. Servidora -i entenc que els lectors d’aquest diari deuen pensar el mateix- no vol viure en un estat que utilitza mètodes totalitaris -franquistes, en aquest cas- i que és capaç de confondre l’estat de dret amb l’ús del poder de manera arbitrària i indiscriminada per satisfer els interessos del partit que governa. La Catalunya del futur ha de ser un país on no es pugui atacar frontalment la democràcia i on la transparència i l’ètica siguin la manera habitual de fer de qualsevol dels seus representants.
I malgrat tot, les eleccions se celebraran el proper diumenge. Què passarà? Doncs a hores d’ara, i com que servidora no té una bola de vidre, no els ho puc dir. El moment és incert i l’impacte que aquest afer pot arribar a tenir sobre l’electorat no és clar. És probable que provoqui una major polarització i la mobilització de les parròquies de cadascun dels partits involucrats. És evident que les darreres hores de campanya estaran dominades pel clàssic “i tu més!” -que sembla l’única estratègia que coneix i el PP- i que tan Unidos Podemos com els partits independentistes -principals afectats pel cas del ministre Fernández Díaz- creixeran. Per això crec que des de Catalunya només hi ha un missatge possible: el de la independència. Cal dir ben alt i ben clar que nosaltres “no som d’eixe món”, que volem viure en llibertat i que volem un nou estat que no s’assembli gens a aquest estat que ara ens vol tancats en una gàbia.
