Barretines mexicanes

"Els primers a definir la identitat nacional hem de ser nosaltres mateixos, però sense les eines i l'ajuda necessària difícilment la donarem a conèixer massivament""

Us imagineu grups de turistes passejant per les ruïnes asteques de Tenochtitlán tapant-se del sol amb una barretina? No? I una botiga de records a Sevilla on el producte estrella sigui una nina enxaneta? Tampoc? Tindríeu una sensació estranya si això fos cert, oi? Doncs així em sento quan surto pels carrers de Barcelona i veig tot de gent embadalida al davant dels monuments o caminant amb un barret mexicà al cap agafant de la mà una criatura engavanyada dins un vestit de farbalans.

Evidentment no em ve de nou però aquests dies he recuperat mentalment aquestes imatges, com flaixos d'un malson, mentre llegia la notícia que la Generalitat vol donar a conèixer el país i que els turistes que el visiten el recordin amb 116 icones identitàries que no siguin el barret ni la flamenca. Uns ja consagrats com l'univers Gaudí, els castells o el Barça (malgrat que potser demana sortir d'aquesta llista si atenem a la vergonyosa reunió d'ahir amb les penyes on la directiva va demanar una i mil vegades perdó per parlar en català) ja tenen mercat, als altres caldrà trobar qui els produeixi i qui els consumeixi, com l'ovella del Pallars o els retaules romànics.

Aquesta vegada, però, cap llei ni cap imposició. Es confia en la bona voluntat dels comerciants i els compradors per preservar una part de la nostra identitat nacional perquè els punts de venda seran hotels, oficines de turisme o botigues especialitzades en souvenirs catalans (n'hi ha ben poques). És a dir, a la Rambla ni parlar-ne no fos cas que es vengués més el pantocràtor que no pas la nina legionària. És veritat també, que fora de Barcelona i les capitals del turisme de borratxera és més fàcil trobar-hi un timbaler del Bruc o un ruc català que no una Pantoja de miniatura, però el comerç del souvenir en aquests indrets és gairebé residual.

Sense que serveixi de precedent, me n'alegro que aquesta vegada no es prengui cap mesura impositiva, però, són els venedors de records els qui han de procurar per la nostra identitat? Em sembla que no. Cada setmana tenim algun exemple d'atac a la cultura catalana i altre cop els polítics s'espolsen les mosques i deleguen la responsabilitat al ciutadà. És genial que les nostres institucions es defensin de defensores del poble en funcions, però a vegades cal que baixin a l'arena. Els primers a definir la identitat nacional hem de ser nosaltres mateixos, però sense les eines i l'ajuda necessària difícilment la donarem a conèixer massivament.

Diuen que la cultura es fa al carrer. Així doncs, m'imagino que el que busquen el conseller Huguet i les ments pensants d'aquesta idea és crear un gueto undreground antisistema que vagi corrent de boca en boca fins a fer-se tan gran que esdevindrà cultura de masses i convertirà el toro, la bailaora i el barret mexicà en productes gairebé clandestins que obligaran el turista a amagar-lo entre les pàgines d'una revista porno (catalana, a poder ser).

Mentrestant, permeteu-me que afegeixi a la llista de les 116 icones de la identitat catalana un parell de records que de ben segur trobaran a faltar més d'un turista i també catalans autòctons (ironia mode on): una tifa de gos dels carrers de Barcelona; les tres nous dels trilers; una roda punxada de la banda dels peruans; una moneda que digui "Record de Fèlix Millet"; un centímetre de fil de coure; un flascó d'essència de la petroquímica de Tarragona; una barrera de peatge; un cable de mitjana tensió caigut per una nevada; un receptor de TDT d'un veí de Begur; els fragments retallats de l'Estatut de Catalunya al Constitucional i un fòssil de les restes de la dignitat que anem perdent pel camí.

 
 

Comentaris