Pedro Sánchez no tenia cap interès a parlar de Catalunya i, de fet, ha tardat hores en referir-s’hi, ben entrada la primera sessió del debat d’investidura. Normal perquè, quan ha abordat la crisi, ha exhibit una total absència d’idees per fer una anàlisi, en blanc i negre, manllevada del conjur aznarià; la divisió interna de la societat catalana. El PSOE no té -ni vol tenir- cap proposta i repeteix la resposta automàtica dels “polítics presos” que tenen el privilegi de ser jutjats per un tribunal imparcial. Res més.
Tant és el compromís del PSOE amb el règim que els portaveus de la dreta extrema i l’extrema dreta s’han vist obligats a denunciar uns suposats pactes secrets que, segons ells, són encoberts per l’adhesió indestructible dels socialistes als principis generals del règim borbònic. I en els acords clandestins hi ha des d’ETA fins a Veneçuela, passant pels catalans insurgents... Mare de Déu Senyor.
És amb aquest zero absolut que els partits catalans s’han de plantejar quina és la millor opció. Que tot indica que serà posar-se el cove per barret i anar a votar a Pedro Sánchez intentant no entrebancar-se amb els pantalons.
