Laporta passarà a la història com el millor president del Barça. Ha creat el club més catalanista i, al mateix temps, el més universal de la història. L’ha airejat de la caspa rància que el regentava, l’ha dotat d’orgull nacional i ens ha fet pujar l’autoestima col•lectiva. Ha transformat el Barça en un club guanyador, en un club que no renuncia a res i que actua com a punta de llança. Laporta ens ha fet abandonar la consciència de resistència per fer un pas endavant. Sortiu i gaudiu. Ha fet créixer el Barça vestint-lo de magnanimitat, de solidaritat i de triomfalisme. Ha sabut projectar i situar el club dins d’un món globalitzat sense renunciar als trets més arrelats de la catalanitat. Laporta ha col•locat –de nou- al Barça com un dels pilars fonamentals del nostre país, de Catalunya. En un país acostumat a gestionar pors, misèries i renuncies ha convertir un club –el nostre club- en una referència mundial. I, a més, l’ha posicionat dins del món sense cap mena de complex. Ha donat al Barça, als socis i a Catalunya una dignitat que, fins ara, el país no ens ha sabut proporcionar. Ha fet del Barça un club de primer nivell mundial dins d’un territori massa habituat a acontentar-se amb escorrialles.
Ara bé, si volem ser justos no podem fer judicis parcials i esbiaixats. La perspectiva que proporciona el pas del temps sol posar cada cosa al seu lloc. Amb els anys es va teixint un relat global on les grandeses i les misèries es mesclen i s’expliquen de forma homogènia. I és que la història no ens jutja únicament per allò que hem fet sinó, també, per com ho hem deixat als nostres hereus. I és aquí on flaqueja el regnat del president Laporta.
Tot i haver construït un club modèlic no ha sabut transmetre’l, no ha estat capaç de donar-li una certa continuïtat. Amb set anys ha dilapidat el seu equip, ha posat en qüestió un model d’èxit i, en certa manera, s’ha anat cavant la seva pròpia tomba. És veritat, i seria injust no recordar-ho, que la caverna madiàtica espanyola ha anat minant al seu camí. Han fet de l’anècdota un discurs i han edificat sobre les misèries un nou personatge. Tot això és cert i s’ha de tenir en compte. Ara bé, l’enemic no és l’excusa. Han calat foc a la casa perquè els hem donat la llenya. Per tant, buscar la redempció dels pecats en els plors i els laments és pura estètica. Mera propaganda. La tan citada caverna no ha creat un fantasma del no-res.
Demà –si llegeixen l’article el dissabte- o avui –si el llegeixen el diumenge- es celebren eleccions a Can Barça. S’hi presenten quatre candidats que, al costat del president Laporta, són esquifits, justets i mediocres. Tots ells fan bandera del model de club que s’ha anat gestant aquests últims anys. Això sí: tots –amb l’excepció de Ferrer i segurament per conveniència- reneguen de l’herència del president Laporta. Volen matar el pare, al mateix temps que li reclamen l’herència. Barcelonistes: us ofega l’estètica.
