El dia 16 de juny de 1908 Clorinda Matto desembarcava a la nostra ciutat enmig del viatge que feia per diferents ciutats d’Europa. Anava prenent notes de tot, i l’any 1909 es va publicar el seu Viaje de Recreo.
Sobre Barcelona, dins les pàgines del llibre, hi deia: “El movimiento comercial es activísimo en Barcelona, y los sistemas de locomoción son los últimos en la nomenclatura del invento“. Sorpresa, plena de sensacions ambivalents, afegia en parlar de la nostra ciutat: “El crepúsculo descolorido se extiende rápidamente y comenzamos a descender por la ruta de Vallvidrera, en cuya planicie están situadas multitud de fábricas, pues Barcelona es una de las ciudades notables por su industria. Todo lo fabrica (…), y no me explico por qué, en este concurso del progreso, conserve los ferrocarriles en su casi primitivo sistema y con un servicio malísimo“.
Dins una tradició de llarg recorregut, les gents americanes havien viatjat sempre per Europa: entre les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, a més, quan encara els governs americans feien servir el discurs de la necessària modernització de les seves polítiques, moltes persones intel·lectuals, com Clorinda Matto, reberen encàrrecs d’estat per fer viatges per Europa a fi que hi identifiquessin polítiques públiques útils, de desenvolupament, nous models de creixement. L’objectiu era que aquestes dones i homes americans, intel·lectuals, tornessin allà amb models de progrés per a Amèrica. De les descripcions que l’autora fa de Barcelona en el seu text, però, es desprèn la seva sorpresa davant la contradicció: hi veia estancament i modernitat alhora, creixement i pobresa, exclusió i molts diners, a Barcelona. Si Clorinda Matto tornés, avui, escriuria paraules semblants sobre la nostra ciutat. En baixar del vaixell l’escriptora quedà sorpresa, també, per la quantitat de gent que hi havia al Port de Barcelona demanant almoina.
La ciutat tenia llavors, més o menys, uns sis-cents mil habitants, i poc després d’un any del viatge de Clorinda esclataren primer la vaga i després les revoltes que constituïren la Setmana Tràgica.
Alguna cosa hi ha, dins la història de Barcelona, que posa en evidència que les polítiques de creixement han anat per un costat, i les de cura del benestar de la seva població, per un altre.
Avui, l’any 2018, un important indicador d’exclusió social a Catalunya és el difícil accés de molta gent als serveis de transport, i una de les competències de més difícil solució a nivell de governs municipals és alhora la del transport: a Barcelona, i a Catalunya en general, li cal molt que la seva població pugui moure’s amb facilitat pel territori, i cal resoldre políticament aquesta necessitat.
A cinc dies que se sotmeti a votació la nova connexió de tramvia a la ciutat, i després d’una enquesta en què més de la meitat de la població preguntada, de tota l’Àrea Metropolitana, d’entre 17 i 80 anys, és favorable al nou projecte, no hi haurà tramvia nou, de moment. S’escalfen els motors de les eleccions municipals de l’any vinent, creixen els retrets, i va minvant la possibilitat d’acció municipal. Que les sales de premsa, si us plau, no siguin més importants que el benestar de la gent de Barcelona.
Clorinda va marxar de Barcelona decebuda… sort que la ciutat va saber regalar-li “el aroma que satura la atmósfera y los colores matizados que recrean la fantasía de la Rambla de las Flores“.
