L’Ajuntament de Barcelona acaba de fer públics els dos grans projectes que proposa per a la Diagonal. Hi ha l’opció A i l’opció B. A un cop d’ull, les diferències són més aviat de matís. Perquè, tant si la Diagonal acaba convertida en una “rambla” com si esdevé un “bulevard”, la decisió comportarà una reducció dràstica de l’ús del vehicle privat i la connexió dels dos circuits actuals del tramvia. L’alcalde, Jordi Hereu, ha obert un parèntesi d’informació i consultes que desembocarà en una gran consulta en la qual podran participar tots els barcelonins més grans de 16 anys, inclosos els extracomunitaris. És a dir, Hereu imita els criteris de les consultes sobiranistes que s’han escampat arreu del país, tot i que precisament per diferenciar-se’n ha definit el procés que ell impulsa com “històric” i “seriós”.
Tant la consulta sobre la Diagonal com la proposta perquè Barcelona sigui seu dels Jocs Olímpics d’Hivern semblen exactament dues tocades de flauta. Dues fugides endavant. Més blat que forment. Els brams de tonyina –més que els cants de cigne– d’un projecte esgotat i desbordat per la realitat. Una realitat que veu com les pancartes que demanen barris i carrers “més dignes” es multipliquen per finestres i balcons. Com que són la conseqüència d’una desesperació, les dues idees pateixen el mateix mal. Això sí, la reforma de la Diagonal depèn exclusivament de la decisió de l’equip de govern municipal i del pressupost amb què compti. Per això mateix, perquè són capaços de perpetrar-la, cal exigir la serietat que l’alcalde s’atribueix en el cas de la consulta.
Quan Narcís Serra, en un primer moment, i Pasqual Maragall, després, van proposar Barcelona com a seu olímpica no eren conscients dels canvis obligats que la cita internacional podria provocar. Barcelona, com ells pretenien, va entrar al mapa. I això va canviar la cara de la ciutat, però això també n’ha modificat el cor. Barcelona no és la ciutat de les xemeneies industrials, ni tan sols de la indústria neta de les noves tecnologies. Barcelona és, cada dia més, un imant turístic. És una opció, però quan es va prendre calia haver-ne previst també els efectes i les conseqüències. Perquè una ciutat de turistes ha de ser neta i segura. I l’Ajuntament ha fet patir massa els barcelonins perquè deixés de ser bruta i encara no ha aconseguit que deixi de ser el paradís dels furtacarteres. Una ciutat turística demana més inversió en les partides que li han de permetre continuar sent-ho i que han de permetre als seus veïns viure sense les molèsties excessives que se’n poden derivar.
Els projectes s’han de pensar abans. I per això l’Ajuntament de Barcelona hauria de pensar ara què vol dir tancar la Diagonal al trànsit privat. Només cal fer una ullada al mapa de Barcelona per constatar que aquesta via articula la circulació que entra i que surt de la ciutat i que fa alhora de columna vertebral del trànsit de tot l’Eixample. Convertir la Diagonal en una rambla o en un bulevard no vol dir només “civilitzar” aquest espai, sinó també decantar la ciutat cap a un altre model. Un model que pot agradar més o menys, però que, en tot cas, serà diferent i comportarà unes molèsties i uns avantatges que afectaran els barcelonins. Per això, es pot acusar l’alcalde Hereu de frivolitat. Perquè no es tracta de triar entre pintura o paper pintat sinó de saber en quina casa volem viure.
Aquesta és la dualitat real. L’opció A seria un govern municipal frívol i efectista. L’opció B, un ajuntament responsable i efectiu.
