Jordi Graupera és el primer candidat postprocés. No té condicionants de partit ni ha de justificar cap actitud o estratègia de ningú, més enllà de reclamar la vigència dels actius populars que van condensar-se al llarg de la jornada de l’U d’Octubre. Graupera proposa unes primàries obertes a tothom que servirien per canalitzar la força -ara dispersa i desorientada- dels que estan decidits a construir-se una ciutadania a través d’unes institucions que en garanteixin la màxima qualitat democràtica.
El govern d’Ada Colau ha deixat al descobert l’enorme buidor d’un projecte que no tenia res que aportar a la capital d’aquest país i que, ara, afronta la recta final del mandat entre la indiferència dels seus votants i l’hostilitat de la major part dels sectors més dinàmics de la ciutat. En aquest context, la lluita per l’alcaldia de Barcelona és un bon punt de partida per (re)construir l’estratègia que va xocar contra les roques de l’Estat el passat mes d’octubre i que ara necessita coratge cívic, objectius polítics i una dinàmica guanyadora.
Graupera, per tant, és un actiu. Com també ho és Alfred Bosch, que ha liderat l’oposició a Ada Colau quan era més difícil. I, afortunadament, hi ha molts més noms. Tants com persones hi va haver defensant les urnes de l’U d’Octubre. Endavant amb la il·lusió.
