Les enquestes s’han autocomplert. Excepte en el què fa a la possibilitat de què els extrems ideològics fossin presents a l’Ajuntament paradigmàtic (la CUP potser per la seva aposta per substituir lideratges; Graupera potser per ser sols això, un lideratge; i VOX per la inèrcia minvant del PP), la baralla era la de liderar el perfil esquerrà que sol caracteritzar la metròpoli. Ha guanyat per la mínima ERC, però això determina el relleu (crec que més que convenient) de Colau al capdavant de la institució.
Malgrat que en l’àmbit europeu Puigdemont ha triomfat en front de Junqueras (gràcies a l’ajut inestimable de PP, Ciutadans i la JEC), ha estat a costa de la devastació del PdCat, que haurà de decidir què vol ser en el futur; una qüestió rellevant, perè al centre-dreta a Catalunya, per a l’independentista i per al que no ho és.
L’operació de Ciutadans amb Valls ha estat un fracàs, potser pel fet de que es tractava d’una opció que no sumava entre un partit que es diu liberal i un candidat que es diu d’esquerres, adreçada al votant tradicional del PP, que sols en petita part s’ha deixat convèncer.
Queda desguarnit el vot d’aquella dreta catalanista tradicionalment majoritària en les eleccions autonòmiques i hegemònica en el territori. Però ara per ara la gran esperança, la que era motivació de quasi totes les formacions en joc, s’ha complert i Colau no continuarà essent la cara visible de Barcelona.
