És probable, i seria comprensible, que Ada Colau se senti frustrada a un any de la finalització del seu mandat: com a alcaldessa no ha pogut fer res. Exagero, és clar, perquè no parlo de feina efectiva sinó de percepcions fixades, però Colau va camí de presentar-se a les urnes sense un projecte, una icona de gestió amb resultats indiscutibles, alguna cosa per mostrar que l’imaginari popular li reconegui i li valori sense embuts. En l’arrencada del mandat, va semblar que volia ser reconeguda com l’alcaldessa que es va enfrontar als empresaris turístics i va posar ordre en el sector, però som on érem. També semblava tenir l’objectiu de ser l’alcaldessa de l’habitatge digne i assequible, però malgrat els esforços Barcelona avui es una ciutat encara més cara per viure-hi que no fa quatre anys. Quan l’equip de govern es va adonar que el turisme i el mercat immobiliari són monstres massa grans com per ser domesticats des d’un ajuntament i a sobre amb minoria absolutíssima (11 regidors de 41), ja era massa tard: les expectatives mediàtiques i populars ja estaven creades.
A Colau tampoc l’ha ajudat la manera com s’ha ubicat en relació al procés. La gran revolució popular i democràtica que segons el relat dels comuns s’havia de produir a nivell local, resulta que s’ha produït a nivell nacional i ella ha sortit permanentment descol·locada i incòmoda a la foto, víctima d’un diagnòstic inicial dramàticament erroni (el procés com a cortina de fum convergent per tapar la corrupció, com a joguina de “la dreta” per continuar controlant el país). Haver arribat a un any de les eleccions sense cap aliança sòlida i agafada com un ferro roent a la connexió del tramvia, finalment també fallida, parla clarament de fins a quin punt s’ha baixat el llistó de les ambicions.
I tanmateix, seria injust carregar els neulers només sobre Colau i les seves presumptes incapacitats, perquè la culpa també la tenim els ciutadans de Barcelona, que amb el nostre vot vam configurar un consistori ingovernable, fragmentat en set forces polítiques i amb cap aliança coherent que sumés majoria absoluta (21 regidors). Barcelona és un vaixell molt gros i extraordinàriament complex, i l’alcalde, el que sigui, necessita tenir moltes virtuts però també molta força, en vots i en regidors. Si, a més, el país del qual Barcelona és la capital passa per un dels moments polítics més difícils de la seva història, aquest alcalde ha de tenir encara més virtuts i més força. Ni la ciutat ni el país es poden permetre quatre anys més de no lideratge a la capital. Desconec si de cara a les municipals de l’any que ve els partits seran capaços de simplificar l’oferta electoral a través de coalicions electorals, però sospito que qui sàpiga encapçalar moviments que desbordin de debò el seu espai partidari estricte estarà en condicions d’assolir una gran victòria. Els barcelonins hem tastat el consistori dels set partits i les majories impossibles, i el resultat no ens ha agradat gens.
