A Manuel Valls li queden lluny els barris de Barcelona, cert. I s’ha pres la candidatura a l’alcaldia de la capital catalana com una taula de salvació política per a una carrera que, a França, està liquidada i amortitzada. Això també és veritat. Però, i què? Valls és un candidat temible, que hauria estat considerat un triomf incontestable si s’hagués presentat sota les sigles del PSC o, fins i tot, al capdavant a qualsevol plataforma independentista.
Valls és un catalanista cultural, que coneix aquest país i la seva història. No és un incaut. Com tants d’altres corresponsals catalans a París, vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo quan era cap de gabinet de Lionel Jospin i, més tard, alcalde d’Evry, una ciutat socialment complicada que ell desconeixia molt més encara que Barcelona. Ho tenia difícil, però se’n va sortir. Paracaigudista? Sí, però això no li va impedir guanyar l’alcaldia, primer, i, més tard, convertir-se en el diputat de la demarcació.
En qualsevol cas, Manuel Valls ha pres el pèl als seus electors francesos, que hauran de tornar a votar, en una elecció parcial, perquè a l’antic primer ministre li sembla poc un escó a l’Assemblea Nacional de París i s’estima més competir per l’alcaldia de Barcelona. Malament per a Evry, si es vol, però ho canvia tot a la capital de Catalunya.
