Si el Barça hagués remuntat a Balaídos hauríem parlat d’una remuntada èpica gràcies al compromís dels jugadors. Una altra, després de capgirar l’1 a 0 a Mönchengladbach. Com que no va guanyar, podem anar crucificant Ter Stegen, gran porter de present que encara serà millor en un futur poc llunyà. El problema ni és ni serà l’alemany. Com a Leganés, com a Gijón o com a Mönchengladbach, el problema és el joc. Fa dies que el pla és córrer. El Barça ha arrencat la pagina del joc de posició del manual. Al camp del Celta Luis Enrique va trobar a faltar “intensitat” i va retreure a l’equip que a la primera part “no havia guanyat cap duel”. Jo hi vaig trobar a faltar joc.
A la primera part de Vigo el Barça va pecar de passivitat i va cometre errors puntuals que el van sentenciar. Amb André i Arda d’interiors, va tornar a començar amb un equip per córrer perquè s’esperava que el Celta el pressionés i perquè amb Suárez i Neymar tens les de guanyar en l’intercanvi de cops. Amb dos interiors de recorregut, Busquets va quedar exposat. És evident que està molt lluny de la millor versió però amb tant zel pels espais el Barça s’estira i deixa Busquets aïllat i envoltat de rivals. En cas de pèrdua, tots a córrer.
A la segona part, Luis Enrique va recórrer a Iniesta i Denis. I com que aquest és un article d’opinió, opino que Denis Suárez ha fet més mèrits per jugar que André Gomes. Pot semblar contradictori però, precisament perquè és un jugador més aviat posicional, també opino que aporta més a un equip parit per cavalcar pels espais. Posició, possessió i ja hi haurà qui ocuparà els espais. És a dir, joc al peu per jugar a l’espai però no joc directe per sistema. Perquè algú aprofiti l’espai cal que li passin la pilota. Per molts espais que hi hagi a l’esquena de la defensa rival, amb la qualitat dels migcampistes del Barça és més fàcil atinar amb una passada des de tres quarts del camp que no pas des de la frontal de l’àrea pròpia. La jugada del segon gol al camp del Celta n’és el paradigma. Arda i Alba obren la defensa, un per cada banda. Suárez fixa els centrals i André Gomes trenca per dins per forçar un penal. I si André trenca és perquè té un passador a prop. I el passador no és ni el central ni el migcentre. És Iniesta, és clar. El context importa: el Barça té paciència i ataca posicionalment, juga a camp contrari i té la pilota a camp contrari.
El Barça d’aquesta temporada ha llençat a la brossa l’espina del mig del camp i viu de la pissarra d’Unzué i de la contundència a l’àrea contrària. Ni renego de l’estratègia ni de la voracitat dels davanters. Només demano joc. Amb comptades excepcions, aquest equip es caracteritza per allò que a Madrid coneixen com a pegada. Per això mateix i perquè un atac d’inspiració de Messi, Suárez i Neymar destrossa eliminatòries, veig més a prop la Champions que la Lliga. I si això passa i ja ens està bé, perdrem una mica més d’identitat i ens assemblarem una mica més al Madrid.
