Bancs rescatats i refugiats

"Doncs, l'analista diu que sí. Que Isidre Fainé, aquests dies s'ha mostrat alleujat (en privat) per no haver obtingut l'adjudicació de Catalunya Caixa"

El ministre Guindos ens acaba de regalar una gesticulació teatral hamletiana amb el "to be or not to be" com a principal ingredient. En efecte, des del punt de vista dramatúrgic ens ha obsequiat amb una escena que ha estat una magnifica "performance". Ha fet abstracció del seu protagonisme en la fallida espectacular de la banca Lehman Brothers i, sobretot, del fet que ell era president d'aquella entitat financera per a Espanya i Portugal. Naturalment, no s'ha referit a aquell episodi que després de pensar-hi molt, les autoritats van decidir finalment de rescatar possiblement, perquè algú els va suggerir que el banc arruïnat tenia una importància sistèmica. I, per tant, tots els responsables podien presentar-se com a exonerats de qualsevol culpa en un desastre d'aquella magnitud. És per això, segurament, que ara Guindos pontifica sobre d'altres situacions similars i ens diu que encara no se sap quina part dels més de € 100.000 m destinats a rescatar els mals banquers (que ara se'n diu, més de camuflatge, que estan destinats a emprendre la reestructuració financera a càrrec del Tresor, és a dir, de vostè i de mi, estimat contribuent) i a fomentar les bases de la recuperació. Diu el ministre que gràcies a això, no s'han hagut de menester € 40.000m. més per als interessos del deute i es va quedar tan ample, però, pressionat amb preguntes, va haver de reconèixer que les pèrdues a costa del contribuents seran presumiblement com a mínim de € 40.000m. de molt difícil recuperació.

El que Guindos presenta en aquests termes topa, però, frontalment amb el vigent debat sobre la reforma financera que s'inclina a favor de garantir que els bancs estiguin més ben gestionats i més ben supervisats a fi de fer-los menys proclius als futurs col·lapses. I per si això fos poc, s'ha formulat també el mètode del "bail in" en lloc del "bail out" o rescat que s'aplica actualment. Segons el Crédit Suisse, si es planteja una crisi que afecta un gran banc sistemàtic, en lloc de fer empassar les pèrdues als contribuents, s'hauria de passar el rasclet als creditors. A més, es reclama que les mesures s'apliquin mentre l'entitat encara funciona i no quan ja s'ha produït el desastre tal com va passar amb el fet consumat del maleït cas Lehman. A fi de garantir uns mínims caldria disposar de convertibles contingents, és a dir, emissions de bons que es transformarien automàticament en accions en cas de perspectiva de potencial insolvència. D'entrada, això faria impossible l'especulació o l'anomenada "intervenció de mitjanit" sense una mínima preparació per part dels reguladors. En realitat, fer pagar als creditors és un concepte prou senzill com per a que, fins i tot els banquers i els polítics, l'entenguin. Potser la proposta no representa la solució total del problema del "massa gran per a permetre que faci fallida". Però imposaria unes normes més severes de disciplina de mercat i un sentit de la justícia en no fer pagar els plats trencats als pobres i innocents contribuents. A veure, doncs, si el Comitè de Basilea s'anima i aprova una nova regulació en aquesta línia de justícia i de no fer pagar a justos per pecadors.

Mentrestant, a Madrid, com qui no vol la cosa, s'han carregat el MAB (Mercat Alternatiu Borsari), víctima dels tèrbols propòsits del president de l'empresa Gowex, dedicada a les xarxes gratuïtes de Wifi. El titular Jenaro Garcia va ser condecorat per Rajoy un mes abans i rebut amb honors a l'Ajuntament de Madrid per l'alcaldessa no elegida, Ana Botella de Aznar (Jose Mº, sí). Gran perspicàcia la de tots dos en reconèixer el mèrits d'aquest senyor que fa 4 anys tenia una parada al Rastro (que és com Els Encants de Madrid) i que sense que l'auditoria del mercat pretesament borsari ni de la CNMV (del mercat de valors) s'adonessin de l'estafa. Tot plegat evocador d'aquella Gescartera tan "castiza" que dirigien la Pilar Valiente i la germana del Secretari d'Estat d'Hisenda del Govern Aznar, Pilar Giménez Reyna, que no va anar a la presó, segons dictà el jutge, "por su acendrada fé religiosa". Però el més important que ha passat aquests dies és una altre cosa. Concretament, la subhasta de Catalunya Caixa que s'ha adjudicat al BBVA per davant del Santander i del CaixaBank. Em sembla que ja en una ocasió anterior vaig fer esment de les informacions i opinions del comentarista madrileny, Carlos Segovia, al seu espai del dominical "Mercados". Avui, novament, és, al meu entendre, el qui millor ha recollit els fets i millor els ha interpretat des del punt de vist que ell i la seva publicació mantenen. Comença situant-nos en el comentari de l'ocultació de diner a hisenda per part de l'expresident Jordi Pujol. Passa a indicar que el president Mas ho considera tot un tema privat. I remata subratllant que Duran Lleida té el seu partit UDC en fallida tècnica malgrat les condonacions de crèdits bancaris. I ràpidament es pregunta allò de: que no hi ha ningú més?. Doncs, l'analista diu que sí. Que Isidre Fainé, aquests dies s'ha mostrat alleujat (en privat) per no haver obtingut l'adjudicació de Catalunya Caixa. A la Generalitat hi havia el desig de que se la quedés per assegurar-se la catalanitat. Però a Fainé que ja controla una tercera part del mercat català no li convenia.

Tenia por, a més a més, de les repercussions que tindrà l'adjudicació de la cartera hipotecaria als fons Blackstone i la impopularitat que provocar els desnonaments. El BBVA intentarà desmarcar-se, però els indignats no afinaran tant sobre qui serà el culpable o el causant. Afegeix l'articulista que Fainé diu a Madrid que no té un pla B i que només preveu un pacte sense secessió. Sobretot, atès que els € 100.000 que estan garantits als comptes corrents els apuntala el fons dels país en el qual es localitza la seu del banc. Fainé te, segons diu, una manera de tranquil·litzar els 12 m de clients de tot Espanya. El seu ideal seria la fusió amb Bankia cosa que s'ha esforçat a aconseguir amb els seus exemplars amics Rato i Blesa. Però si no s'aconsegueix aquest propòsit, sí que hi podrà haver un pla B. Es tracta de Microbank que va inaugurar discretament la seva seu a Madrid a l'abril de l'any passat i que eventualment podria rebre la transferència de tots els actius a "territori nacional" sota el paraigües de l'Eurozona i del Fons de Garantia de Dipòsits". Bé, doncs, això és el que hi ha i, eventualment, en seguirem parlant a la "rentrée". Bones Vacances!

 
 

Comentaris