Banca rescatada i vulnerable

"No s'explica com el diner barat del BCE ha anat preferentment i bàsicament a la compra de deute públic de l'estat i no a facilitar el crèdit a les petites i mitjanes empreses"

Hi ha moments en que els observadors no acaben d'entendre el llenguatge sibil·lí dels polítics quan fan afirmacions o declaracions solemnes que tots sabem, que no es corresponen amb la realitat. Més ben dit, no veuen clar el "cui prodest" de les mitges veritats o de les versions edulcorades que posen l'accent en els eventuals beneficis de cada novetat encara que per motius d'elemental prudència les congratulacions s'acompanyin sempre de matisacions adversatives. Per exemple, ara mateix es presenta com un resultat molt positiu el fet de que es proclami el final del rescat bancari espanyol tot subratllant que l'operació ha estat un èxit encara que, a continuació, es faci constar que la banca espanyola segueix sent vulnerable. Es guarda silenci sobre la diferencia entre rescatar països o només entitats financeres, no s'insisteix gens en la part de la bombolla immobiliària que queda mig "de corpore insepulto" al "banc dolent" i no s'explica com el diner barat del BCE ha anat preferentment i bàsicament a la compra de deute públic de l'estat i no a facilitar el crèdit a les petites i mitjanes empreses.

De fet, també els fons de les futures pensions han seguit el mateix camí. I sort encara que el ministre Caldera (PSOE i ex-alcalde de Salamanca que va dir que els documents de la Generalitat confiscats per dret de conquesta només sortirien de l'arxiu de la ciutat per damunt del seu cadàver), no li van permetre de col·locar-los en borsa. En tot cas, és possible que la prioritat a favor del sector públic, del creditor sobre el deutor i de la liquidesa per damunt de la solvència podria ser un mètode que requereixi, després, verificacions del BCE per a comprovar si s'han superat les proves de resistència i els requisits de capital exigits pels reguladors. La EBA, Autoritat Bancària Europea, farà passar les proves d'esforç a 150 bancs a fi de restaurar la confiança dels inversors i de revisar la qualitat dels actius. Per part seva, la Reserva Federal dels EUA s'està plantejant de retardar l'entrada en vigor de la norma Volcker que prohibeix el "proprietary trading" (negocis amb fons propis) que poden posar en risc el capital dels bancs. De cara a aquesta nova etapa, ara fa tres setmanes, es va fer públic que els crèdits no recuperables dels bancs europeus s'han doblat en els últims 4 anys fins a assolir la xifra de 1,2 trilions (milions de milions) d'euros. Els principals responsables del deteriorament de l'any passat han estat Espanya, Irlanda, Itàlia i Grècia. Espanya va veure com els préstecs per malvendre a preus rebentats passaven de 136.000 milions d'euros, l'any 2011 als 167.000 milions., l'any següent. És doncs, en aquestes condicions, que caldrà complir els nivells de capital exigits per la norma de Basilea III i les proves de resistència que haurà de fer el BCE.

Acabat aquests repàs i, en la línia d'assenyalar algunes coses que poden causar transformacions, hi ha un parell de qüestions que poden tenir repercussions al mercat energètic. Primer, la visible i creixent preocupació de l'Aràbia Saudita per la possibilitat de perdre gran part de la seva influencia en la mesura en que els EUA puguin passar de grans importadors de gas i petroli a la condició de gran exportador. Als saudites sunnites els amoïna el reforçament dels xiïtes i d'altres grups islàmics i l'ajut que, per exemple, Qatar pugui prestar a grups violents i radicals diferents dels que Riad patrocina. I també la novetat de la possible exportació de gas natural descobert entre la costa d'Israel i Xipre. Així s'acaba aquell comentari que es fa " iocandi gratia" tot dient que Moisès va enganyar al poble jueu en guiar-lo cap a la terra promesa i que els portés a l'únic lloc on no hi havia ni gas ni petroli. Al final ja ho veuen, si que n'hi havia. A les empreses espanyoles tampoc no se'ls donaven gaire bé les prospeccions, però en època ben recent REPSOL va trencar la seva trajectòria de fracàs que il·lustrava el petroli trobat pels francesos al Gabón i que no fos fins a, 30 anys mes tard, que se'n trobés a la Guinea Equatorial espanyola i veïna. Doncs, bé, en aquests últims anys, REPSOL junt amb Petrobras ha trobat jaciments al davant de la costa brasilera, a l'Argentina, etc.

Es trencarà així una frustració que passava pels intents del franquisme de fer viables i rendibles les pissarres bituminoses de Puertollano i aquelles esperances disposades en un èxit aparent que feia dir als humoristes allò de "se acabo el carbón, que hay petroleo en Valdeajos". Cal tenir present que veníem del país del gasogen, del racionament i de la companyia arrendatària del monopoli del petroli (CAMPSA) de Calvo Sotelo. REPSOL ens situava, doncs, en una dimensió d'aparent modernitat i dimensió multinacional amb inversions com la refineria de Cartagena i possibles iniciatives conjuntes amb grups llatinoamericans o xinesos. Però ara resulta que les coses, s'han complicat i que PEMEX, la companyia estatal mexicana hereva del caràcter semisagrat de la política de Lázaro Cárdenas abans de la Gran Depressió i ho és des del soci principal de REPSOL reclama el cessament del president Brufau (des del 2004) amb l'amenaça alternativa d'anar-se'n. El principal accionista, La Caixa, es troba, doncs, amb un problema que palesa la manca d'uns socis estables i sòlidament vinculats al projecte. El de més participació és La Caixa que ha de reduir la seva presència a fi de complir les exigències de la nova regulació bancaria. El segon, amb un 9,5% la mexicana Pemex que critica l'equip gestor pels problemes que ha tingut a l'Argentina amb Yacimientos Petroliferos Fiscales i pels resultats en borsa que són semblants als de la mitjana europea del sector encara que inferiors als dels radicats als EUA. El tercer partícep significatiu és SACYR que no està precisament en condicions de liderar gran cosa. I vinculat a La Caixa hi ha un home (el més ric del món?) que és Carlos Slim.

Fins ara, els intents que des de La Caixa i amb el seu subordinat Felipe Gonzalez ha fet per introduir-se via Holanda (KPN) i Àustria a controlar una telefònica alemanya que donaria accés al finançament de les empreses de Merkelandia, han fracassat. Slim segueix amb un monopoli de telecomunicacions liberalitzat parcialment pel nou president mexicà Peña Nieto. Sense sortir de la teranyina Caixa, hi ha també el conflicte Brufau – Gas Natural per la relació que la gasista (també Caixa) manté amb l'Argentina dels YPF expropiadors i, finalment, un Rajoy que invocarà la no conveniència de dependre en matèria energètica d'una empresa estatal estrangera. Cosa que, naturalment, no va dir quan ("antes alemana que catalana") Endesa va acabar en mans de la italiana i estatal ENEL, això sí, amb J.Mª Aznar com a conseller remunerat a bord, tot i haver estat primerament subordinat de l'EON alemanya. Per a acabar-ho, la PEMEX no vol que els vaixells petroliers de REPSOL els construeixin les drassanes cares i ineficients, però gallegues de Navantia. Queda, doncs, per veure cap a quina banda s'inclinarà Fainé, ex company o ex rival de Brufau per a succeir Vilarasau. De moment, sembla que si hagués llogat un "mariachi" a la Plaça Garibaldi del D.F. li faria cantar el "ay, jalisco no te rajes". Per tant, "suite au prochain

 
 

Comentaris