BALTASAR, UNA MICA TARD

"Porcel veia clarament com l'ideal d'un país derivava cada dia més en una imatge grotesca, absurda i irrealitzable"

Escric aquesta columna cada 15 dies, i per tant la mort d'en Baltasar Porcel em queda ja una mica lluny: però no cal que faci un repàs a la seva obra, immensa, ni m'atrinxeri contra els seus detractors. En Porcel el vull retratar d'una altra manera, així com els qui el discuteixen es retraten tot sols. Vull dir que no faré un article de repàs sobre la seva trajectòria, sobretot degut al retard amb què escric sobre ell: em limitaré en aquest sentit a sumar-me en el grup dels qui aplaudeixen la seva empremta i a situar-me al cantó oposat dels qui encara hi posen peròs. Al final l'obra queda, i en aquest cas queda una obra força exemplar. Ara, si em permeten, parlaré de la persona que vaig conèixer.

Vaig arribar a casa seva una nit d'aquesta primavera, quan encara feia fred. Hi arribes després d'una forta pujada en sortir de l'estació dels Ferrocarrils, envoltat d'aquell silenci una mica resignat que tenen els pobles que envolten Barcelona. A dins, un museu de pintures i d'escultures i de fotografies valuosíssimes, barrejades amb retrats familiars de naturalitat una mica inusual. A dalt, a les golfes, el santuari de la seva taula de treball i els seus llibres apilats arreu. Vam tenir la conversa al saló, tema lliure, cervesa estrangera. La decepció que conreava Porcel sobre el país, els últims anys de la seva vida, era absoluta. Un disgust que quasi s'acostava al fàstic, a la nàusea, a la pèrdua de tota esperança. Em parlava de Catalunya com un invent no reeixit i de la literatura catalana com una aventura poc recomanable. No és que renegués del que havia fet i aconseguit, ni de la llengua, ni del país en si, sinó de la fallida total sobre la idea que ens n'havíem arribat a fet. Se li havia fet tot molt petit, minúscul, diminut. Fins i tot contraproduent. És molt cansat, afirmava, i a més a més ja no serveix de res. Vaig sortir d'allí, com poden comprendre, amb el cor glaçat.

Senzillament se sentia enganyat, o autoenganyat. El desengany no sempre és una cosa dolenta, si ens fixem en la semàntica: un desengany no deixa de ser la fi d'un engany, una obertura d'ulls, una caiguda de bena. En Baltasar veia clarament com l'ideal d'un país derivava cada dia més en una imatge grotesca, absurda i irrealitzable. I profundament esgotadora. M'ho deia, això sí, molt tranquil. Havia superat la primera fase de la seva malaltia i havia acabat de publicar la seva última novel•la, i no és que semblés una persona entristida. En absolut. Més aviat escèptica, allunyada d'artificis que no li havien acabat de quadrar. Dient això parlava de la política, però també de la literatura i del nostre sistema cultural. Quasi va semblar que m'enviava cap al tren amb l'ordre de "vés i els ho dius de part meva". Aquí ho tenen, en Porcel que vaig conèixer fa pocs mesos. Veient l'evolució d'alguns esdeveniments, i sobretot en què ha quedat la famosa llei de l'Estatut, potser que anem pensant si tal vegada no tenia raó.

 
 

Comentaris