És difícil que el ball de la investidura de Sánchez tingui un desenllaç desfavorable per a l’independentisme, perquè en dues de les tres hipòtesis que hi ha sobre la taula hi ha una clara oportunitat política a explotar. La més òbvia és la derivada de l’escenari d’acord entre PSOE-Podemos i ERC. En la mesura que els republicans han decidit posar preu a l’acord, s’obriria un escenari nou on per primera vegada (hi ha el precedent de Pedralbes però va ser avortat abans de començar) el govern espanyol acceptaria parlar sobre el fons del conflicte. Per molt escèptic que es pugui ser –i un servidor ho és– sobre el recorregut real d’aquesta via en aquests moments, l’independentisme hauria aconseguit obligar el govern espanyol a seure, provocant contradiccions serioses en el bloc del 155 a Madrid: només cal veure com estan reaccionant la dreta, la ultradreta, la caverna mediàtica i alguns barons dels PSOE davant la hipòtesi que el govern d’Espanya “caiga en manos de Junqueras”. Si es forma govern, passen els mesos i la taula de diàleg avança de debò cap a una solució democràtica al conflicte, bé. Si passen els mesos i la taula s’encalla i fracassa, bé també, perquè s’haurà demostrat que ni amb Podemos en el govern l’estat espanyol és capaç d’oferir una solució per a Catalunya. Aquest darrer escenari es podria assemblar molt al generat al 2010 per la frustració de l’Estatut.
El segon desenllaç possible de la investidura és que el PSOE s’espanti per les demandes d’ERC i acabi trobant la manera de convèncer o bé el PP per a una abstenció d’estat, o bé a Ciutadans per a un Sí patriòtic gratis. En tots dos casos, l’excusa seria la mateixa: evitar que Espanya caigui en mans dels separatistes. Aquest camí portaria a un enquistament del conflicte i segurament a un enduriment de la repressió, cosa sempre indesitjable, però la fotografia d’un estat disposat a qualsevol solució menys a seure en una taula de diàleg amb els representants electes i institucionals del poble de Catalunya, seria un regal polític a l’independentisme a les portes d’unes noves eleccions al Parlament on el llistó del 50% del vot pot estar més a prop que mai. En qualsevol cas, el discurs de l’Espanya irreformable guanyaria molta credibilitat i podria ser una nova palanca de creixement sobiranista.
L’escenari més delicat és el tercer, el d’unes noves eleccions, que serien les cinquenes en quatre anys i les terceres en un any. S’hi pot arribar si el PSOE no cedeix a les demandes d’ERC i al mateix temps el sistema no és capaç de teixir una solució d’estat que permeti formar govern. Costa de creure que el sistema institucional espanyol s’autolesioni d’aquesta manera davant dels seus propis ciutadans i davant de les institucions europees, però pot arribar a passar. Segons com l’independentisme hagués gestionat les negociacions de la investidura, podria arribar a aparèixer com a igualment culpable davant l’opinió pública de Catalunya i ser castigat electoralment. També hi hauria un risc molt alt, no cal dir-ho, que l’escàndol majúscul d’unes noves eleccions disparés encara més la ultradreta i desmobilitzés irremeiablement el vot progressista a Espanya, desembocant en el pitjor govern possible per a Catalunya. Són amenaces molt reals que aconsellen evitar tant com es pugui aquest escenari, a no ser que es jugui deliberadament a l’estratègia del com pitjor, millor (i en aquesta columna no hi hem jugat mai).
