Sembla que ens hem de sentir bruts per la tramitació d’urgència de la Llei del Referèndum. Amb la presidenta del Parlament i la majoria de la Mesa imputades pel simple fet de permetre un debat, amb un expresident i tres exconsellers inhabilitats per convocar una consulta sense efectes jurídics, amb mig Govern passant per la caserna de la Guàrdia Civil per uns interrogatoris que no se sap qui els ha ordenat, amb tots els interventors de la Generalitat amenaçats per carta de perdre la feina segons quina despesa autoritzin, amb més de 2.000 alcaldes i regidors arriscant penes de presó si col·laboren amb un referèndum pacífic, amb les entitats assetjades a base de multes, i després de cinc anys de fabricació de proves falses contra els polítics independentistes des del Ministeri de l’Interior, resulta que els que ens hem de sentir bruts i culpables som nosaltres per una reforma del reglament del Parlament.
Costa de pair tant de cinisme: miren cap a una altra banda quan cauen les bombes, i s’escandalitzen si la població civil baixa als refugis per protegir-se. Estem assistint a sobreactuacions realment destacables: tramiten la llei per procediment d’urgència! Cop d’estat! Atemptat a la democràcia! Fa set anys que estem regits per un Estatut que no és el que va votar el poble sinó el que van decidir vuit magistrats del TC, i en canvi hem de creure que el cop d’estat és una reforma del reglament del Parlament que el deixa en una fotocòpia exacta del del Congrés de Diputats? En fa sis que es va aprovar per procediment d’urgència ni més ni menys que una reforma de la Constitució per prioritzar el pagament del deute per davant de les escoles, els hospitals i els serveis socials, i hem de sentir els mateixos que la van promoure dient ara que les lleis importants no es poden tramitar d’urgència?
Era d’esperar que l’adversari, en comprovar que per la via dels arguments no tenia possibilitat de victòria, optés per embrutar definitivament el partit. L’estat ha pitjat l’accelerador de la repressió i el front mediàtic ha pitjat l’accelerador de la manipulació i la mentida. Res que no fos previsible, tenint en compte la manera com l’estat espanyol ha afrontat les seves crisis territorials al llarg de la història. Per desgràcia, els catalans no tenim al davant el Canadà, el Regne Unit o qualsevol altra democràcia avançada, i toca jugar en un camp enfangat, contra un equip que només fa entrades a l’alçada del genoll i amb un àrbitre comprat. No estaria gens malament que alguns dels que s’ho miren des de la tribuna baixessin d’una vegada al camp a ajudar una mica. Això va començar que ens hi jugàvem la independència, però ara també ens hi juguem la democràcia.
