Aznar / Bob Dylan

"Aznar ha passat de la clenxa falangista a una melena vagament nihilista de neocon sobrevingut"

Hi ha gent que amb els anys tendeix a la relaxació i a la bonhomia, i hi ha gent que, al contrari, tira cap a l'agror i l'emprenyament perpetu. L'expresident del govern espanyol José María Aznar és dels segons. A mesura que s'ha anat fent gran, el líder popular ha experimentat un tortuós canvi de caràcter que, puntualment, frega la caricatura de si mateix. A Felipe González li passa ben bé el contrari: sembla que viu una plàcida i riallera segona joventut. Aquests dies Aznar ha ocupat algunes planes dels diaris per una raó, si més no, pintoresca. Quan l'exministra de Justícia francesa Rachida Dati -quin bluf, aquesta dona!- es va quedar embarassada, el diari marroquí d'expressió francesa L'observateur va publicar que Aznar era el pare de la criatura. Llavors, el possible pare va desmentir immediatament i categòricament l'afirmació. Ara, però, ha anat més enllà i vol portar als tribunals al director de l'esmentat diari, per la via civil. Creu que se'l va difamar greument. La senyora Dati, mare de la criatura, no ha dit ni piu. En cas que se celebri el judici, la cosa pot acabar tenint un punt rocambolesc en funció de les persones que siguin cridades a declarar o a aportar determinades proves.

Aquesta reaparició pública d'Aznar resulta més aviat crepuscular: una cosa antiga, de sainet. A diferència de l'esmentat Felipe González, que duu una vida apagada de prejubilat, José María Aznar va trobar un lloc sota el sol dirigint FAES. Aquesta fundació vinculada al PP pot agradar o no però, en tot cas, és una autèntica màquina de precisió que té moltíssim a veure amb els èxits presents, passats i futurs del nacionalisme espanyol de dretes. Malgrat això, Aznar no està content. Tothom qüestiona el seu llegat, i tothom ho fa una mica injustament, reduïnt vuit anys de presidència a la cèlebre foto de les Açores. Sembla que aquest fet el tortura, i és en bona part l'origen del seu rictus amarg, crispat, obscur. Fins i tot el seu aspecte físic resulta estrany: vesteix informalment, sovint duu el cabell llarg i desacurat i el bigoti és ara una ombra equívoca. Ja no parla de política, gairebé. Prefereix potinejar qüestions ideològiques i fins i tot filosòfiques que, probablement, li vénen una mica grans.

A Aznar li dediquem, sense cap ironia, la nostra cançó favorita de Bob Dylan: Girl from the Nord Country, dels seixanta profunds. Aznar i Dylan tenen moltíssimes més coses en comú del que sembla. Pertanyen a la mateixa generació, que és molt particular. Han transitat camins estranys, contradictoris, dolorosos. Aznar ha passat de la clenxa falangista a una melena vagament nihilista de neocon sobrevingut. Dylan -Robert Zimmermann au siècle- va passar de ser un noi d'origen jueu que inspirava els joves contestataris d'arreu del món a cantar dòcilment davant del papa Joan Pau II, després d'haver-se concertit al catolicisme. Observin l'expressió facial actual de Dylan i d'Aznar, i constataran que és exactament la mateixa. Semblen germans. Potser per això cridaran a declarar el cantautor en el judici sobre la paternitat d'Aznar. Mai se sap, escolti.

 
 

Comentaris