A votar! Demà ja és avui i aquest dijous a la nit serem més a prop de saber quin serà el futur immediat de les institucions catalanes. La campanya ha volgut infantilitzar l’electorat, oferint-li solucions màgiques i difícilment aplicables, com si la ciutadania no entengués la complexitat de la situació, ni els pactes endimoniats que requerirà formar un govern, com si no hi hagués un demà després de les eleccions. Ho han fet tots els partits, sense excepció. D’un bloc i de l’altre, i ha estat així per una raó. Les d’aquest dijous són unes eleccions de posició. Una votació que servirà per mesurar el suport de l’independentisme i de l’anomenada majoria silenciosa que presumptament s’hauria desinhibit amb l’estanquera. Això últim, en condicional i amb totes les reserves, perquè haurem de tornar a comprovar l’abast d’aquesta majoria, que el 27-S es va demostrar nombrosa però minoritària. El govern que en surti serà forçosament de transició, i tindrà com a únic objectiu consolidar el seu domini electoral i, si pot, eixamplar-lo. Vet-ho aquí un govern de trinxera enmig d’un conflicte estructural que durarà anys.
No es podrà desplegar la república sense assumir més riscos i conseqüències penals, en cas que l’independentisme sumi. A Madrid han deixat prou clar que no afluixaran, i serà impossible que ho facin si la majoria republicana no supera de llarg el 50% dels vots. Les polítiques autonòmiques són això, polítiques autonòmiques, encara que se’n vulgui canviar el nom o posar-li un llacet. Si sumen els constitucionalistes, els que han avalat l’ús desproporcionat de la violència i els empresonaments, tampoc tancaran com diuen les ferides que ells mateixos han contribuït a provocar amb acarnissament i deshumanitzant l’adversari polític. Un sostre, aquest sí, que des del restabliment de la democràcia a Catalunya ningú havia gosat traspassar. En canvi, es trobaran una oposició civil continua a qualsevol intent de destrucció de l’autogovern. L’1-O va demostrar que la societat civil i la ciutadania tenen més força de la que preveien els mateixos partits. El futur, sobretot, serà de la gent.
Precisament perquè són unes eleccions de posició, l’electorat independentista no es pot permetre una abstenció tàctica per castigar els errors i la falta de comunicació i de sinceritat amb la ciutadania del govern de JxSí, en aliança amb la CUP. En això confiaven els partits del 155. Però és possible que hagin aconseguit l’efecte contrari. Intentant humiliar les institucions i l’electorat sobiranista, perseguint tuitaires i denunciant mestres per incitació a l’odi, és és probable que aconsegueixin mobilitzar-lo al màxim. Veurem si, a l’altra banda de l’espectre, aconsegueixen que l’unionisme abstencionista voti en una jornada electoral anòmala i entre setmana. Només amb una participació astronòmica, segons les enquestes, podrien aconseguir capgirar la composició del Parlament.
Som al 21-D i és clar que hi ha un demà i és quan comença tot. La construcció de la trinxera, d’un govern que farà el que bonament pugui, mentre els partits independentistes, des de dins o fora del Palau de la Generalitat, treballen tot el que en 54 dies no han pogut fer pel final precipitat i traumàtic de la legislatura: la reconstrucció d’un full de ruta adequat a les constatades limitacions del marc autonòmic i de l’extrema bel·ligerància de les institucions de l’Estat; el disseny d’una estratègia realista i coordinada amb la societat civil per ampliar la majoria social, abandonant-ne el dirigisme; el relleu de lideratges. Per protegir-se l’Estat espanyol emprendrà les mínimes reformes, que no seran tals, com ara l’aprovació d’un nou finançament. Guanyi qui guanyi vindran temps durs. La resistència.
