Tot plegat, una gran comèdia. Amunt i avall amb els terminis –¡14 setmanes!, ¡22 setmanes! …una cruel subhasta–, amunt i avall amb el permís patern/matern per a noies entre 16 i 18 anys… i el moll de l’os és aquest: transformar l’avortament de crim despenalitzat en tres supòsits en un dret de la dona.
Així ho explica L*, el relacions públiques que ha dissenyat el màrqueting de la cosa. Es tracta d’armar un cacau amb un aspecte menor (adolescents són només un 5% dels avortaments) per a passar la bèstia grossa de constituir l’avortament en un bé jurídicament exigible i legalment protegit.
El primer acte va ser aquella broma de la Comisión de Expertos. Tots nou eren i són veterans partidaris de la llei de terminis tal i com la volia el Gobierno. Culs llogats.
Abans d’ahir la gent de ICV i ERC van representar la seva part del sainet, condicionant el seu vot a que l’avortament a voluntat sigui legal fins a les 22 setmanes d’embaràs. Focs d’artifici.
El Grand Finale és aquest: deixaran caure de la llei el permís familiar (“Ho veieu, què moderats que som?“) i mantindran la lletra petita, que permet avortar a voluntat fins la setmana 22 (la lletra gran diu fins la 14).
És com Wag the Dog, aquella película on un president dels EUA organitza una falsa guerra per televisió a fi de distreure els ciutadans d’un seu escàndol sexual.
És repulsiu.
Adobi’s tot amb el cor de palmeros de l’avortament, com l’ex director d’aquell diari tan crític, a qui preguntí aquesta setmana si és millor que d’avortaments no n’hi hagi, que ni hagi pocs o que siguin 120.000 com l’any passat? Després de repreguntar quatre cops em diu: No, no es bueno abortar. No conozco a nadie que lo desee y hay que intentar prevenir embarazos no deseados. Com la ministra de Sanidad, que sempre qualifica l’avortament de drama.
Doncs si no és bo, si és un drama, si creix cada any un 10%… com és que no promouen i estimulen polítiques que el redueixin, que el desanimin, a l’estil de les que s’apliquen amb el fumar o amb els 80 km/h?
Quina hipocresia, quina barra.
Pitjor encara: quina mena de societat i cultura es construeix amb aquesta reforma? Quins valor promou entre la ciutadania? Aquí no s’enganya ningú: les decisions individuals ens transformen en un tipus de persona i les decisions col•lectives ens transformen en un tipus de societat.
Pregunto: la decisió de transformar en dret i facilitar una pràctica que no veiem bé, que és un drama per a la dona, que normalitza l’eliminació de la vida… promou una societat i uns ciutadans millors o pitjors?
No s’hi val a dir que l’avortament és una realitat social. També ho son el tabaquisme o el fracàs escolar i els governs fan l’esforç –poc o molt reeixit– per a erradicar-les, per a fer-les estranyes, rares, infreqüents, extraordinàries.
Un bon govern podria aplicar tantíssimes polítiques per a què l’avortament sigui també estrany, rar, infreqüent, extraordinari. Barack Obama, gens sospitós, apuntà en la bona direcció en agraïr el doctorat honoris causa per la catòlica Notre Dame University: “Potser no anem d’acord amb el tema de l’avortament, però podem coincidir en el fet que és una decisió que trenca el cor a qualsevol dona, tant per la seva dimensió moral com espiritual”. I invità tothom a “treballar plegats” per a disminuir el nombre d’avortaments, reduint els embarassos no desitjats, facilitant l’adopció i augmentant els ajuts a les embarassades en dificultats.
El govern ZP no ha volgut tenir ni aquesta mínima decència democràtica. De què tenen por?
I la resta de polítics i líders socials… no sé pas si encara n’hi ha algun amb prou valor i prudència per a sostenir i defensar la bandera de la vida com diu i rediu l’Antoni Puigverd. De moment, tenim un govern espanyol negligent amb les dones i hostil a la vida.
En seguirem parlant.
