Avatar va estrenar-se fa més d’un mes entre nosaltres i ha estat tot un èxit. La pel•lícula que més diners ha recaptat en la història del país. El film ha agradat a les masses; no en va no han deixat d’omplir les sales d’arreu, i encara hi acudeixen en tropell ben alegre.
D’aquesta manera, pot ser aquest passatemps meravellós —obligatori el 3-D, les ulleres han de ser X-Pand— arribarà a la mítica xifra dels 2.000 milions de dòlars de recaptació. Superar la meitat ja és tota una fita, i poques pel•lícules hi han arribat.
Això pel que fa a l’èxit popular; tanmateix, hi ha un altre èxit: el de la crítica, el dels suposats intel•lectuals, els caps que pensen en aquest país, els quals, des que la pel•lícula va arribar entre nosaltres, no han deixat d’atacar-la. ¿Que què en diuen? Ras i curt: que és una farsa sobre el pensament benpensant nord-americà que només vol exculpar-se dels seus pecats del passat, sobre la seva capacitat d’infiltrar-se en altres pobles per doblegar-los als seus interessos —comercials— i fer-los morir des de dins, com una mena de virus. A més, diuen que és una pel•lícula plana, de bons i dolents, sense matisos ni clarobscurs, amb molta violència i massa fantasia.
És ben curiós: aquí són els nostres progressistes els qui ataquen la pel•lícula —això sí, després d’anar tots a l’estrena, moguts per un rar automatisme que els empeny a veure els productes més cridaners de Hollywood per a després despatxar-s’hi tranquils en contra—, mentre que als EUA els més crítics amb la pel•lícula són els conservadors! ¿Per què?
La dreta nord-americana —tan sectària o reaccionària com molts sectors de la nostra esquerra més intransigent—, veu en la pel•lícula de Cameron un pamflet… d’esquerres! ¿Per què?
Diuen que contraposa la cultura civilitzada —els soldats tecnològics—, amb els éssers feliços i lliures que porten flors al cap i no coneixen les faramalles de la civilització. Com si la pel•lícula fos un elogi del primitivisme, una defensa del bon salvatge oposat a l’home modern, cobdiciós i intransigent.
Un crític del New York Times, va dir que el film era ‘una apologia del panteisme’, tot perquè els éssers blaus del planeta Pandora creuen en una totalitat viva i immortal, amb la qual són capaços de mantenir contactes místics. Uns panteistes que saben defensar el seu terreny, el seu bosc originari, cosa que ha fet que alguns crítics vegin que s’està animant a la insurrecció contra els soldats nord-americans, estiguin on estiguin. Els conservadors veuen en la pel•lícula ‘Avatar’ un apòleg de la guerra d’Irak. Com si aquella guerra s’hagués fet pel petroli —com la de la pel•lícula, que es fa per obtenir un mineral anomenat unobtainium—, i no per la democràcia i la llibertat de tot un poble, que s’ofegava sota el pes d’una tirania infame i pestilent.
Tanmateix —això ho vam sentir milers de cops—: els nord-americans només volien el petroli de Saddam. Si féu el favor de mirar quins països i empreses gestionen a dia d’avui el petroli d’aquell país veureu que els EUA i les seves empreses gairebé no hi tenen cap pou petrolífer. Però bé.
El president de Bolivia ha dit que ‘Avatar’ és anticapitalista! Els nostres anticapitalistes, però, només hi veuen propaganda dels ianquis… ¿En què quedem? Però quin és vertader el missatge d’ ‘Avatar’? Molt senzill: l’autodeterminació dels pobles és necessària per sobre de tot.
Els militars que treballen per a l’empresa comercial RDA volen fer fora els nadius de casa seva, desplaçar-los del dipòsit de mineral que desitgen emportar-se cap a la Terra. Els Na’vi hi viuen a sobre, però; és el territori sagrat d’un dels seus déus. I els Na’vi no volen renunciar al seu passat, al mite, a la seva terra, a la seva propietat com a poble.
Els conservadors americans no perceben que en el fons els Na’vi —els seus pretesos ‘anticapitalistes’— no pretenen res més que defensar el que és seu, esgrimint el dret de propietat i de gestió dels seus recursos naturals com un dret inalienable, que ningú pot venir a destorbar. ¿Hi ha res més capitalista que la defensa de la propietat privada? Els Na’vi en el fons són tan capitalistes com els seus enemics: defensen la seva terra amb la mateixa força que els altres l’agredeixen.
Els Na’vi tenen més força i coratge que els catalans, un poble que massa sovint es deixa passar la mà per la cara sense aixecar gaire la veu, parant l’altra galta, deixant que els diguin de quina manera s’han de menjar les seves pròpies llenties. ‘Avatar’, mirada amb una mica d’equanimitat, potser un apòleg meravellós sobre la necessitat que els pobles gestionin lliurement els seus propis recursos econòmics, més enllà dels interessos d’una sèrie d’aprofitats que pretenen espoliar el que no és seu.
Doncs res. La recomanació literària d’aquesta setmana passa pel llibre ‘Els bons salvatges’ de Ferran Sáez; a partir d’aquest mite l’autor va saber fer bon assaig, talment Cameron, que ha sabut fer bon cinema.
