La paradoxa en el debat parlamentari entorn la llei del referèndum ha estat que tots sabien que era il·legal, però tots volien aparentar que era una llei normal. I per complir amb els formes per aprovar-la, l’espectacle que van donar va ser de tot punt lamentable: les contínues desautoritzacions de i a la Presidenta, en ella probablement més fruit de la imperícia que de la mala fe, però cap a ella, expressió indubtable de la manca de respecte (la Sra. Martínez va ser el súmmum!); la barroca apel·lació a la democràcia de partidaris i detractors de la norma per desqualificar el contrari, uns per ser aquí majoria i a Madrid minoria, just a l’inrevés que els adversaris.
Probablement per això sols Coscubiela (minoria aquí, minoria allà) va poder arrencar els aplaudiments de més diputats que suma el seu grup parlamentari. Pel fet de dir una veritat kantiana: no facis allò que comprometi el teu futur; no facis sospitar que seràs amb les minories com han estat amb tu quan ho eres; no vengis si no vols que algun dia tu també esdevinguis objecte de venjança; no creguis ni per un moment que els mals mitjans poden dignificar un bon fi. Potser la seva justificació tampoc era la millor, però la veritat és la veritat, vingui d’Agamenó o de qui sigui.
Però ja sé que no és temps per atendre aquesta mena de reflexions. Estem enmig de la tempesta entre les emocions que es volen racionalitzar (l’independentisme és l’únic a qui interessa votar, la resta ja té el que vol) i les raons que es desborden perquè no poden (ni volen) entendre a qui no desitja romandre en la unitat. Sentir les raons dels que les volen imposar a tot Catalunya llencen la gent en braços dels independentistes; però sentir les emocions que es volen disfressar de raons per odiar Espanya allunyen molts altres catalans de les raons autèntiques per demanar els necessaris canvis en l’estructura territorial de l’Estat.
Dos bàndols ben visualitzats, però estic convençuda de què també hi ha molta gent per a qui això suposa, com deia el cantant, un ‘corazón partío’. Ja sé que els enfrontats no tenen temps ni esperit per recordar-ho, probablement menys avui, la Diada esdevinguda prova del cotó del grau de mobilització per la independència, però potser si a partir de demà ho fessin, avançarien una part de la feina que se’ls girarà sense dubte des del dia 2 d’aquest imprevisible i cada cop més proper mes d’octubre.
