M’estaré molt de linxar ningú, en general i en el cas sobre el qual ara escriuré, en particular. Tothom té tot el dret del món a tenir por i a patir pel seu patrimoni i per la seva família. Els qui ho verbalitzen i els qui no. Però em permetran que els apunti per què crec que les declaracions d’aquest dilluns del conseller Jordi Baiget a ElPuntAvui són alguna cosa més que un error garrafal, que també, i de fet per això ha hagut de sortir a reinterpretar-se a corre-cuita. Perquè l’autogol que li ha propinat al seu govern i al seu partit és d’aquells que fan mal en el pitjor moment d’un matx, quan ni de lluny tens la moral pels núvols ni vas guanyant clarament l’adversari.
Jordi Baiget és home intel·ligent, “ment preclara per a xifres i dades”, em van dir fa temps d’ell companys i col·laboradors seus. I no només és home fidel al president Mas, de qui en va ser secretari del Govern, sinó que a més és una de les persones d’aquest entorn (no gaire procliu) que més va apostar en el seu dia per Marta Pascal al capdavant del Partit Demòcrata. No és sospitós, per tant, ni de vers lliure ni d’ànima rebotada que vulgui fer mal als responsables del seu partit. Per tant, si no és persona de poc nivell, si a més té al capdavant de la comunicació del seu departament una de les millors spin doctors i més experimentades del Govern, Joana Vallès, i si, per rematar-ho, no vol dinamitar el procés que el seu partit co-lidera, com és que ha badat tan flagrantment? Només hi puc veure una reacció humana de por real davant d’un escenari que segurament ni ell que hi està dins pensava que arribaria tan lluny, i més que ho farà. La por, totalment lícita i comprensible davant el pols amb un Estat espanyol que acostuma a tirar del vèncer i no convèncer. Una por, d’altra banda, que projectada per un responsable institucional mostra i alimenta el flanc més dèbil de la part catalana en l’actual conflicte amb l’Estat espanyol. A l’hora de la veritat, què estarem disposats a sacrificar?
Aquest dubte raonable que sobrevola bona part de la ciutadania (especialment la sobiranista) i els partits independentistes (especialment el PDeCAT), és allò que, alimentat per un dels seus caps visibles, més anima els adversaris per estendre l’ombra de dubte i afeblir una cosa i l’altra. Ahir l’espanyolisme es fregava les mans i feia befa del procés. I ahir també, una part de l’independentisme que competeix electoralment (i legítimament) amb el Partit Demòcrata igualment somreia (per dins, no fos cas que es notés gaire). Sabien que si algun dia van mal dades, sempre podran dir allò de… “ho teníem difícil, amb companys de viatge com en Baiget i tal i qual altre del PDeCAT…?”.
La societat catalana és complexa i diversa. El sobiranisme també i l’independentisme tres quarts del mateix. I el PDeCAT, ara com ara, encara és la formació política que millor retrata una part de la societat, en clau sobiranista, que no és fan de veritats absolutes, ni de blancs i negres, i que no es mou estil hare krishna, sense fer-se preguntes ni dubtar. I aquest món i aquestes persones, que durin, pel bé de tots. Però admetre això és compatible amb el fet d’assumir clarament que, a aquestes altures del partit, un dirigent polític i institucional que en forma part no pot cometre errors no forçats com el de Baiget. Perquè això només fa que debilitar un procés i un partit que ja tenen molts que de fora estant malden per aconseguir aquest objectiu. I això, la molta gent que des de dins hi treballa i hi arrisca molt, no ho mereix. Els adversaris segurament tampoc, però aquest no és el seu problema. Al contrari.
