Autocrítica i futur de l'independen-tisme

"El problema no és que hi hagi tres milions d'associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip"

Una setmana mes i sembla que hagin passat mesos. Pertànyer a Espanya és una garantia certa de viure amb un estrès permanent: recursos, suspensions, insults, inspectors que investiguen polítics catalans guardonats, etc. Espanya és un festival continu. En els acords de separació Catalunya/Espanya caldrà incloure una clàusula de compensació per les milers d'hores perdudes indignant-nos i manifestant-nos, i una indemnització pel deteriorament físic de tants anys de fatiga crònica. Només per les malalties coronàries que evitarem un cop siguem independents, ja val la pena ser-ho. El somni humit de tot independentista, avui, és un sofà, o sigui poder malbaratar el teu temps fent res i evitant haver de passar-te la vida protestant o exigint que se't tracti com una personal normal.

L'independentisme es mou avui entre l'èxit de la seva consolidació en l'espai central ideològic del catalanisme, i el desencís de no ser capaç d'evitar els camps de mines que amablement l'estat espanyol ens posa al davant. Si algun ésser humà ensopega dues vegades a la mateixa pedra no és pas un independentista català, perquè aquest acostuma a ensopegar-hi unes 18 de mitjana.

Aquesta setmana, l'amic Salvador Cardús publicava un article memorable a l'Ara insistint en què el gran problema amb el que ens trobem és amb el de la desconfiança en nosaltres mateixos. És al·lucinantment cert. Jo sóc capaç de resistir-ho tot, fins i tot una entrevista al José Bono en un programa de ràdio, però em deixa fora de combat les baralles de carreró fosc i les ganivetades trinxeraires que encara sovint imperen entre els qui ens proposem el mateix objectiu: la independència de Catalunya. A mi, això em mata, no sé com enfrontar-m'hi, i hi veig sempre la pedra de Sísif, l'obstacle etern, allò que realment pot portar-nos al fracàs.

Fins el 27S, ens cal fer una severa autocrítica d'algunes de les mancances del moviment i, sobretot, enfortir el projecte. Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l'objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. I confiar en l'altre, que ho vol exactament igual que jo. La independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres.

Però sobretot si volem guanyar, si realment la victoria és el que ens empeny, cal abandonar l'independentisme destructiu i abraçar-ne un de constructiu. Hem de buscar, com feres salvatges afamades, els punts de coincidència i s'han de construir connectivitats, entre independentistes. Això a tot arreu té un nom: projecte nacional compartit. El problema no és que hi hagi tres milions d'associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip.

Si l'independentisme s'enforteix via els valors i el projecte en si mateix, serà irresistible. Jo ja no puc esperar més de tirar-me al sofà.

 
 

Comentaris